De camí al cor

“Agafa el camí que sigui però que tingui cor-Carlos Castaneda”

Un camí amb cor és un camí amb amor, és la base mateixa de l’espiritualitat i l’autoconeixement, és la guia al nostre inici espiritual, com una llumeta que ens guia, és la manera com afrontem el camí, i també és l’arribada a la meta.

L’amor com a inici, és com tants altres codis morals, al nostre interior sabem que ens porta cap al bé, però que en molts casos ho veiem com una cosa abstracta, poètica o ambigua, i encara que volem desesperadament que l’amor regni a les nostres vides, ens movem matusserament, ningú no pot donar el que no té, per estimar cal estimar-se un mateix, no com un acte d’autocomplaença, o d’exalçament de les pròpies virtuts, sinó com un respecte profund a la pròpia essència ia l’existència.

L’amor en el segon pas, és el que impregna la manera d’afrontar el camí, cal anar cap al propi cor amb afecte, amb amabilitat, sense presses, només des d’aquesta premissa veurem l’autèntica intensitat de la llum que hi brilla i provarem una mica de l’essència de l’amor intens, aquest camí tendre cap al cor mateix, obre les portes a relacionar-nos amb els altres éssers, apareix el respecte i l’equanimitat, la proesa de ser amable quan no tens motius per no ser-ho, la capacitat de veure allò bonic en tot allò que ens envolta, el plaer d’escoltar els altres. L’amor com a camí és obrir-se en comptes de protegir-se, és deixar que la por, l’apatia, la vanitat i la ira, es relaxin a les aigües càlides de la confiança i l’acceptació, és deixar anar. Quan un obre el seu cor troba connexions amb els altres, perquè l’amor és unió, és la cola espiritual que ens ajunta, sense amor un se sent aïllat, perdut a la vida.

I per fi la meta, encara que indefinible com tota meta espiritual, la meta és el camí quan ha deixat de sentir-se com a camí, en moviment, viu, no un lloc on dormir, no una cosa quieta o inamovible, és font i també és receptacle, és el goig càlid, és fluir amb allò que sempre hi ha estat i que només cal permetre que es manifesti, i connectar amb això.

Tota revelació és erma, o falsa si no hi ha amor, si no hi ha cor, tots estem convidats pels nostres cors, no perdem temps i dirigim-nos cadascun al seu cor, amb valor i determinació, tot està per guanyar.

I si vols demana informació del retir que organitzo a principis de febrer, amb el mateix nom que aquest article.

Ecstatic Dance

L’Ecstatic Dance va néixer cap a l’any 2000 a Hawaii de la mà de joves nord-americans fugits del continent, farts de la manera materialista i individualista de qui anomenem l’American way of life. I segurament va anar en ajuntar-se aquests dos mons tan diferents, aquestes cultures contraposades entre la manera de viure a l’illa respecte al continent americà, la que va donar peu al lent desenvolupament i descobriment del qual avui coneixem a tot el món com a Ecstatic Dance. És com una fusió entre el foc lliure i violent intern d’un volcà al costat del racionalisme més acadèmic.

Fins on se sap, no va ser fins al mes de juliol del 2010 que no es va fer la primera sessió d’Ecstatic Dance al Vell Continent. Va ser de la mà d’un jove DJ Català conegut pel nom d’Albert Pala que va tenir la visió de replicar aquesta pràctica en una petita sala de ball de Barcelona. I a partir d’allà ja mai més no va deixar de fer el que més li agradava, que era precisament facilitar sessions de DJ a través de la música i, aleshores, dels plats de discos. Si voleu ampliar aquesta informació i gaudir d’un bon llibre, podeu comprar la vostra obra titulada Ecstatic Dance, ballant cap a la llibertat. Fins avui és l’únic llibre escrit sobre el tema que jo sàpiga.

I a hores d’ara us estareu preguntant què és l’Ecstatic Dance? Com es practica? En què consisteix? Doncs no és una pregunta fàcil de respondre, ja que el que primer que fem en una pràctica d’Ecstatic és un cercle on ens reunim tots i on acostumo a dir que l’Ecstatic Dance no es pot explicar i que la millor manera d’aprendre és practicar-lo, sentir-ho i viure’l. Així i tot, com aquí només podem escriure, encara que t’invito que ho provis MOLT encaridament, intentarem definir-ho una mica, i explicar com és una sessió.

Les sessions d’Ecstatic Dance solen començar amb un cercle per explicar-ne les pautes i el funcionament. Se segueixen unes simples normes com són: No jutjar ni els altres ni un mateix, no prendre o fer ús de substàncies que alterin la consciència i la ment com són drogues o alcohol, ballar totalment descalços i es prohibeix l’ús de la paraula, encara que sí que està permesa l’expressió a través de gestos i crits o sorolls orgànics en cas de necessitat. Les normes no estan pensades per prohibir i posar límits, sinó ben al contrari, són per permetre que tothom transiti pel mateix marc i que et permetin l’expansió. Per exemple, no portar calçat ens connecta directament i sense interferències amb la terra i ens iguala a tothom. Negar l’ús de la paraula té per objecte eliminar en la mesura del possible la ment i les interferències socials. Després d’aquesta breu explicació us solen seguir algunes breus pràctiques d’alliberament, com respiracions o moviments espontanis del cos com a escalfament i arrelament.

A partir d’aquí, una vegada finalitzada aquesta fase, comença a sonar la música facilitada pel DJ que serà l’encarregat de fer-nos transitar per diferents estats al llarg de la sessió. Tot i que la seva durada no està establerta, sol ser d’unes 2 hores per norma general, encara que no són infreqüents sessions de 4 hores ininterrompudes de la mà de 2 Djs.

La sessió d’Ecstatic Dance fomenta l’expressió lliure a través del ball, sense coreografies fixes i amb un enfocament a la connexió personal i grupal, donant lloc a una veritable transformació interior que facilita als participants trencar a l’instant amb patrons personals i socials. És una pràctica on no es requereix cap habilitat especial, més que el profund desig d’explorar el nostre propi interior de manera sana i divertida. És com un laboratori on cada persona descobreix coses de si mateix i on experimenta amb el seu propi cos.

És una pràctica guiada per un facilitador DJ que s’encarrega de fer-nos transitar per diverses emocions a través de la música. L´Ecstatic Dance fomenta l’expressió lliure a través del ball, sense coreografies fixes i amb un enfocament en la connexió personal i grupal, donant lloc a una veritable transformació interior que facilita als participants trencar a l’instant amb patrons personals i socials. És una pràctica on no es requereix cap habilitat especial, més que el profund desig d’explorar el nostre propi interior de manera sana i divertida.

Les sessions se solen tancar amb un cercle on tots els integrants són convidats a fer partícips als altres sobre la seva experiència, de manera que tothom pugui donar la seva visió personal sobre la seva experiència per igual. Acostuma a ser un dels millors moments perquè la connexió que es pot veure i sentir tant en un mateix com en els altres és enorme comparada amb com tots van començar. Aquí és on es veuen i se senten la transformació del grup. És un moment molt emotiu i molt enriquidor com a éssers humans que som. Aquí s’aprecia que no hi ha diferències i que tots en som un.

Si has arribat fins aquí, molt probablement és perquè t’ha interessat i, per tant, només et resta tastar-lo i gaudir-lo!! Ens veiem a la pròxima sessió d’Ecstatic? Això espero :))

Dj Uri Matsuri

Sobre la Confiança

Què és la confiança?

Aquesta paraula ens proposa que hem de “connectar” amb la “fe”. Això implica entre moltes altres coses, abandonar-se a, recolzar-se en, donar crèdit, seguretat en si mateix.

Tot i això, la confiança igual que qualsevol altre concepte no té continguts a part dels que articulen els usos de les paraules. Les paraules són poderoses, però no pas per mostrar la realitat, sinó pel contingut simbòlic que el que les escolta té al respecte del concepte que expressen. És clar que cap paraula, ni la definició de la mateixa és contenidor de la realitat que intenta descriure, per exemple, ni la paraula persona, ni la seva definició amb paraules no pot reflectir més que el biaix del moment, el lloc, el que la utilitza la paraula i el qui la rep, lògicament el mateix passa amb totes les altres paraules.

Si la paraula només ens pot contenir amb una part de la realitat, entenc que la millor manera de fer servir les paraules és explicant les diferents formes en què es pot vivenciar la confiança.

Confiança materialista

Un dels punts de vista molt estès, sempre dins de l’auto desenvolupament, és veure la confiança com assolible gràcies a una estratègia, seguint una sèrie de punts o paràmetres, on els subjectes han de dipositar la seva fe a les pròpies facultats o capacitats, allò qual per una banda afavoreix l’autoestima basada en una valoració positiva d’un mateix, i de l’altra predisposa qui utilitza la confiança d’aquesta manera a aconseguir els seus desitjos.

Aquesta forma d’entendre la confiança està basada en el materialisme fenomenològic altament individualista, on es vol tenir el control perquè duri alguna cosa o es produeixi alguna cosa, amb necessitat de control com demostra el fet de construir una estratègia, cosa que expressa una falta de confiança en el resultat, i implica por i desconfiança, justament el contrari del que es persegueix. Com deia Krishnamurti un no tem allò desconegut, sinó la fi del conegut. A més, ens hem de preguntar, si per poder tenir confiança en alguna cosa, aquesta cosa ha de tenir certa durabilitat, com és possible confiar en el material? Quan per definició és efímer i transitori. Sens dubte, aquest model de confiança ens portarà per una muntanya russa emocional, de moments d’eufòria a moments deprimits.

Confiança en Déu

Una altra forma de generar confiança és dipositant la fe en Déu, i acceptant els seus designis com a expressions de la seva saviesa. D’aquesta manera, sempre que realment s’accepti la voluntat de Déu, i no ho converteixi en una altra forma de bescanvi per aconseguir els propis desitjos, l’adepte troba alguna cosa atemporal on dipositar la confiança, i per tant una forma estable d’experimentar la confiança i la vida en general. El problema per viure dins aquest estil de confiança és justament ser capaç d’experimentar Déu, atès que, sense aquesta experiència directa, l’adepte pot centrar-se en un elenc de creences i valors preestablerts, però creure no és confiar, és delegar el por.

Confiança a través de l’experiència directa

Per acabar, una ultima manera de tenir confiança, parteix de la fe obtinguda de l’experiència directa, que resulta una realitat universal, és a dir, que és certa per a un mateix i per a tots els altres. Quan una veritat és relativa, no és una veritat. Aquesta manera d’entendre la confiança se separa del materialisme espiritual, on la realitat és allò que hom sent, encara que els altres no ho sentin així. Per tant, quan parlo d’experiència directa de la confiança, no em refereixo a un sentiment més o menys agradable que s’aconsegueix amb alguna pràctica o vivència, sinó a la connexió amb una realitat compartida per tothom que l’experimenti, és com el Dharma , és a dir la llei en què funcionen les coses de forma universal. Reflexionem o moment Perquè confiem que demà sortirà el sol?, no cal creure, simplement ho experimentem directament i com una realitat universal.

Com s’arriba a la confiança mitjançant l’experiència directa? a part d’aconseguir-ho de forma casual, allò usual és mitjançant diferents pràctiques, que facilitin la connexió amb el si mateix, que és en definitiva una expressió del Sí universal. El silenci enriquidor ens obre portes.  La confiança es  un lloc on impera l’amor que hi ha en tu, en comptes de la por, perquè la por asfixia l’amor. La confiança connecta amb la veritat, com confiar en una mentida? A la confiança autèntica hi ha una autoestima basada en el coneixement, no en la sobrevaloració d’un mateix. La confiança produeix exemplaritat com mostren els grans mestres de tots els temps. La confiança, practica una escolta oberta, accepta la revisió de valors i creences. I si bé connectar amb la confiança és una tasca difícil, un cop aconseguida tot ens sembla més fàcil, sense confiança el món es fa costerut.

I si necessitem un lema potser ens pot ser útil fer servir aquet del Dalai Lama “Cada dia, quan et despertis, pensa “avui em sento afortunat d’estar viu, tinc una preciosa vida humana, no la desaprofitaré”

Els beneficis de practicar una escolta activa

La comunicació és allò que configura les nostres relacions i allò que ens configura a nosaltres mateixos/es. Les converses que mantenim però també les que no mantenim amb nosaltres mateixos/es i amb els altres defineixen la nostra manera de viure. És per això que amb aquest post ens hem volgut aturar a reflexionar sobre com és la nostra comunicació en el dia a dia.

L’alquímia del ressorgir

Ressorgir és tornar a sorgir, recobrar les forces i ànims. Els éssers humans disposem d’un increïble capacitat de ressorgir, que està relacionada amb dos elements fonamentals, per una banda amb la connexió del refugi intern, que ens permet connectar amb la nostra pròpia naturalesa, on habita la força vital que ens permet ressorgir. D’altra banda està connectat amb l’actitud, amb les ganes de tornar a començar, amb deixar que els nous brots s’alcin per sobre del que és caduc.

Així ressorgir només és permetre que sorgeixi de nosaltres mateixos allò que ja està latent, allò que vol viure, allò que vol manifestar-se. I en deixar que això es produeixi descobrim el potencial de l’ energia del que és nou, de la bellesa de cada instant. És regenerar-se a un mateix, és descarregar, és sanejar, és convertir el que ens impedeix respirar en abonament que ens doni la llibertat.

Però encara que tot és nou, sempre ha estat allà, sempre a prop nostre, per tant ressorgir no és destruir, sinó regenerar, tornar a trobar el que mai s’hauria d’haver perdut, el sí -mateix.

En aquest seminari buscarem la forma de connectar amb el nostre refugi interior i beure allà de la font que ens permet regenerar i ressorgir.

Dóna-ho tot; Accepta-ho tot

Perquè quedes pres si la porta està oberta de bat a bat (Rumi)

Per omplir un recipient primer cal buidar-lo, l’art de donar-ho tot, prové de la confiança en el procés de la vida, en què no hi ha res a perdre, és un lliurament a allò que un fa, quan ho fa, sense reserves, és viure el present.

Així un no s’ancora en el passat, ni en els successos, és només informació i trànsit, però no la vida.

Tampoc es viu al món hipotètic del futur, ni dels objectius, així el camí, en el lloc en el qual un es troba, és l’única resposta, el com s’ha arribat esdevé del procés del passat en què ja no podem intervenir i el futur només serà a causa del present.

Per tant no viure en el present, és mantenir-se sempre en un cercle de repetició sense fi del Karma¹. Per poder créixer i també canviar les coses cal portar sempre el cor amb un, enamorar-se de cada instant, de cada petita cosa que sorgeix i desapareix, per ser un amb el canvi que és l’única constant.

Per poder fluir en un tot canviant, cal aprendre a acceptar, fins a arribar a acceptar-ho tot, això significa perdre la por que les coses siguin com són i vagin en una direcció diferent de la que un mateix vol, acceptar és per tant conèixer i viure el canvi, com una melodia lliure de ritme i de formes, la bellesa rau en aquesta naturalesa,  l’inevitable només és la part lògica d’una magistral composició i tota resistència al canvi només és sofriment.

Per tant aquest és un seminari de donar i també de rebre, per després tornar a donar el que s’ha rebut, en un procés que no acaba mai, no hi ha res a perdre perquè res és nostre, nosaltres formem part del tot, quedar-se una part d’aquest sol és il·lusió.

Som gestors dels regals que rebem, de nosaltres depèn el temps que es queden al nostre costat, o si simplement els deixem que passin sense més.

¹Entenent-se per Karma la llei de causa i efecte, la qual proposa que allò que som avui prové dels nostres pensaments i accions d’ahir, i el que serem demà prové dels nostres pensaments i accions d’avui. Per tant l’única possibilitat de canviar les coses és viure en el present.

Quan les paraules sanen

De la manera com ens definim és com vivim

Les nostres experiències són el que són, per la manera com ens les expliquem a nosaltres mateixos

Les relacions amb els altres, estan totalment afectades, per la manera com ens comuniquem amb ells.

Tenim un estret vincle amb les paraules i la manera com les fem servir, aquestes en absoluts són neutres, poden emmalaltir, però també guarir, alteren o calmen, perjudiquen o ajuden, creen enemics o amics.

La influència que les paraules tenen en les nostres vides és total i el secret per beneficiar del seu potencial rau en la manera com les utilitzem, per això, no n’hi ha prou substituir unes paraules per unes altres, sinó que cal refer el diàleg intern, sobre les bases constructives, no en una lluita amb un mateix, sinó en un acte amable i integrador.

Així el treball que es proposa en aquest seminari, és prendre consciència del nostre propi discurs, dels compromisos implícits que aquest amaga i així poder intervenir per millorar-lo, convertint-lo en sanador per a nosaltres mateixos i per als altres

L’art de triar, La sendera de l’Heroi

Hi ha la idea comunament acceptada, que cal afavorir els pensament positius enfront dels negatius, encara que això en principi sembla sensat i sens dubte és millor que en nosaltres imperin els primers en lloc dels segons, la veritat és que si posem en pràctica aquest concepte ens precipitem cap a un conflicte interior, per una banda cal eliminar o exiliar alguns esdeveniments mentals que es produeixen en nosaltres, en pro d’altres que considerem millors. Això representa una fragmentació del propi si mateix, una multiplicitat antagònica de personatges, d’una banda trobem un productor o receptor de pensaments negatius, de l’altra, un treballador, esgotat abans de començar, que elabora o busca referents dels positius i finalment, el censor / jutge omnipotent, omnipresent, que decideix quins són positius i quins negatius, que és el bo i que és el dolent.

Aquesta discussió a tres es complica exponencialment a mesura que incrementem la distància entre els nostres fragments, és la inquietud del no resolt, del soterrat al prim vernís de la il.lusió, on l’única salvació sembla saber el motiu, la causa de la aparició d’aquests pensaments negatius o potser l’origen en una desesperada necessitat eliminar càrregues, o més aviat transmetre-les a manera de responsabilitat o de culpa, externament a manera de autojusticación (pares, mestres, cònjuges, treball, etc.), o internes ( com vaig fer això, si hagués fet allò, sóc un desastre, no m’organitzo, no sóc capaç, no tinc força de voluntat, etc.).

Si mirem això atentament, ens adonem que el procés és molt més negatiu que els pensaments que hi apareixen i que és la pròpia importància que li donem a aquests pensaments, es el que els converteix en poderosos.

Així doncs l’important no és que apareguin certs pensaments en la nostra ment, sinó que fem amb ells, aquí hi ha la veritable elecció, identificar-se amb uns, amb els altres o potser amb cap.

Un Samurai del segle XIV va dir:

No tinc pares;
faig del Cel i la Terra meus pares.

No tinc poder diví;
faig de l’honestedat meu poder diví.

No tinc recursos;
faig de la humilitat el meu suport.

No tinc el do de la màgia;
faig de la meva fortalesa d’ànim meu poder màgic.

No tinc vida ni mort;
faig de les ones de la respiració la meva vida i la meva mort.

No tinc cos;
faig del valor meu cos.

No tinc ulls;
faig de la resplendor del llamp meus ulls.

No tinc orelles;
faig del bon sentit les meves orelles.

No tinc membres;
faig de la vivacitat membres.

No tinc projecte;
faig de l’oportunitat meu designi.

No sóc un prodigi;
faig del respecte al Dharma (Doctrina, Llei) el meu miracle.

No tinc principis;
faig de l’adaptabilitat a totes les coses els meus principis.

No tinc amic;
faig de la meva ment el meu amic.

No tinc enemic;
faig de la meva falta d’atenció meu enemic.

No tinc armadura;
faig de la benevolència i la rectitud meva armadura.

No tinc Castell;
faig de la “saviesa immutable de la meva ment” el meu castell.

No tinc espasa;
Faig de “silenci de la ment i asuencia del jo” la meva espasa.

La Danza de la Presencia

La Danza de la Presencia

Cuando en yoga nos referimos a la ignorancia, no estamos hablando de la falta de conocimientos académicos, técnicos o culturales en general, que por otro lado son completamente útiles para la realización profesional, sino al desconocimiento de uno mismo y de las leyes que imperan en su interior. Esto no es una idealización, una suma de conceptos que generan una imagen, sino que se conforma como pura experiencia, como un estado de presencia constante, que solo puede devenir en comprensión y aceptación. De hecho si no se dan estas dos premisas probablemente estemos en donde siempre estamos, con distinta apariencia pero en el mismo lugar.

Uno puede estar ejecutando diversas posiciones “yoguicas”, e incluso estar sentado y pretender hacer meditación, mientras su  mente esta recreándose en el divertido y agitado arte de la ensoñación, es decir pensando, en vez tomar conciencia, evadiéndose del sentir tal y como es, para pasar a imaginar, a desear, a juzgar, todo menos aceptar, todo menos comprender, en el juego   “lo más que pienso lo menos que estoy en mí”.

Entrar en la presencia, en la atención solo puede producirse cuando este flujo cesa, es entonces cuando aparece el estado meditativo, producto del cese del conflicto, no de la imposición, ni adquisición de nada, ni del control, sino del estado que queda cuando la agitación se desvanece. Usando una analogía, es como un estanque en el que van cayendo piedrecitas, si intentas parar las ondas que estas generan, con las manos o con cualquier otra cosa, lo que en realidad consigues es que aparezcan más ondas, lo que quiere decir que para que aparezca la calma hay que cesar la beligerancia, hay que vencer sin combatir, es la única manera de ganar, porque si tu luchas contra ti mismo ¿Quién ganara y quien perderá?. Al decir esto aparece inmediatamente la tentación de una solución, hay que parar este torrente de pensamientos, eliminarlos, son negativos, me intoxican, otra vez el general del ejército enarbolando la bandera en pro de conquistas mil. En seguida la mente dice esto es bueno y claro en consecuencia hay algo malo a erradicar,  estos pensamientos que consideramos negativos o malos, nos inspiran miedo a que acontezcan o a que no acontezcan, el miedo es el fabricante de armas, es entonces cuando aparece  el general, que es el deseo y empieza la lucha.

Si miramos profundamente los pensamientos, ni son buenos, ni malos, son solo flujos de energía, El problema consiste en realidad, en la importancia que le damos a algo que bien mirado es sumamente transitorio, y al apego que tenemos al proprio pensamiento y al proceso de pensar, he ahí el estado de ensoñación, en el que estamos inmerso casi la totalidad del tiempo, es la dinamo de la  ignorancia y el mal estar, lo que nos aleja de lo único que nos puede ayudar, la atención o presencia.

Cuando más sumido en la ensoñación, más aislado, más solo, olvidado de sí mismo, todo está lejano,  las personas solo son algo,  el sentimiento de pobreza y de escasez es lo único que nos llena.  Ante esto lo fácil sería dejarse llevar por un sentimiento pesimista, que es el que ayuda al indolente a  dejarse ir, promulgando un determinismo y la incapacidad de progreso, tal vez culpando al universo de la propia mala suerte, pero nada más alejado de la realidad, si bien este proceso es potente y difícil de erradicar, lo cierto es que es algo reversible, y que todos en potencia estamos capacitados para darle la vuelta, para progresar, eso sí, implica una inversión en nosotros mismos, un arduo trabajo, pero acaso es mejor estar sufriendo.

Para cualquier información del seminario de yoga llamar al 651 66 45 17