Meditació en temps d’incertessa

[:ca]”Un ocell posat en un arbre mai té por que la branca es trenqui, perquè la seva confiança no està en la branca, sinó en les seves pròpies ales.”

 

Sembla que vivim temps d’incertesa, en els quals cada dia apareix nova informació que no ens aporta cap coneixement, en els quals les normes canvien en hores, i no podem fer plans a un parell de setmanes vista perquè no sabem què podrem fer llavors.

La incertesa xoca frontalment amb la nostra necessitat de control, de sentir seguretat. Veiem com els nivells d’estrès i nerviosisme són cada vegada més grans entre la població, perquè no només la malaltia, sinó també aquesta constant incertesa ens connecta d’una forma primària amb la por. La nostra ment fa del control l’eina amb la qual s’enfronta a la vida, pretenent preveure i conèixer les situacions possibles per planejar i preparar-se per tota possible contingència. Aquesta capacitat ens fa sentir segurs, creure que allò extern serà d’una manera concreta i estable, ens dóna marge per construir la realitat que nosaltres volem. Al cap i a la fi, es tracta que estem projectant els nostres desitjos, treballant a poc a poc per arribar al resultat que volem, tenint en compte que les circumstàncies externes no canviessin més enllà del que pugui encaixar en els nostres plans.

La realitat és que no tenim cap control sobre el que pot succeir. Ni tan sols abans de la pandèmia érem immunes a malalties o accidents, canvis sobtats en el nostre treball o problemes en les nostres relacions personals que no esperàvem. Però preteníem que no era així, que, tot i que puntualment podia succeir una “desgràcia”, estàvem fora de perill.

En la situació actual, lo extraordinari s’ha tornat habitual, i la rapidesa amb que canvien les circumstàncies i la quantitat de directrius, de vegades poc clares, que rebem, fa que aquesta realitat que preteníem negar, es faci òbvia i impossible d’eludir. Moltes persones, acostumades a viure en aquesta construcció mental d’una falsa seguretat, estan patint grans alts i baixos emocionals, per no poder adaptar-se a aquesta situació, i no saber com gestionar la por ni desenvolupar la capacitat d’adaptació i flexibilitat necessàries per encarar la poca incidència que les nostres decisions tenen realment sobre el que succeeix.

Pretenem conduir una llanxa a motor que pot anar riu amunt si li plau, quan la veritat és que viatgem a una petita embarcació de fusta, fràgil, que ens porta inexorablement riu avall, i on el nostre màxim assoliment és saber relaxar-nos, acceptar cap a on anem i balancejar-nos suaument, des de la calma, per a dirigir-nos, potser, cap a un costat del riu més plàcid.

Per aconseguir-ho, disposem d’aquesta gran eina que és la meditació.

La meditació és una tècnica mil·lenària, utilitzada per múltiples tradicions i desenvolupada de moltes maneres diferents. Totes tenen en comú el fer-nos mirar cap a dins, i ajudar-nos a desmadejar el cabdell per començar a albirar aquesta certesa que habita dins nostre.

La pràctica habitual de la meditació ens fa aprofundir en nosaltres, veure els patrons mentals que alimenten les nostres pors, però també connectar amb el nostre potencial, i sobretot amb aquest lloc de calma a què podem acudir al mig de qualsevol huracà.

Aquest mirar cap endins, ens fa enfrontar-nos amb els enganys de la nostra ment per crear-nos falses expectatives, com el fet que podem controlar el que succeeix. Al contrari, després d’una pràctica prolongada, veurem amb claredat com tot és transitori i l’únic al que agafar-se és la nostra llum interior. Potser sembli descoratjador, però, ens el contrari, realitzar aquest fet significa deixar de dependre de res extern a nosaltres, saber que tot pot ensorrar-se al nostre voltant sense que aquesta llum s’apagui, mentre sapiguem mantenir encesa la seva flama. Per fer-ho, es tracta de no deixar-se portar per les emocions com la por o la desesperança, que, si bé tenen el seu paper i són de gran ajuda en moments de perill extrem, en el dia a dia ens paralitzen i posen un vel davant les nostres pròpies capacitats. Per això necessitem observar detingudament dins nostre, veure d’on neixen els diferents impulsos, els pensaments, i acceptar. Acceptar que les coses no seran com volem, que no hi ha res permanent, que tot pot ser perdut. Acceptar, i alhora, seguir veient la meravellosa simplicitat de la felicitat, el content interior que neix en la senzillesa de la quotidianitat, en la capacitat de gestionar aquestes situacions que no volem, i veure que aquesta petita llum interior és suficient per trencar una immensa i profunda foscor.

La meditació ens ajuda a veure cara a cara el que pretenem amagar a l’armari perquè no ens agrada, perquè ens espanta, ens dóna eines per enfrontar-ho i acceptar-ho, i un cop fet, un cop hem acceptat que no serveix de res resistir més que per trencar-se, des de la nostra nova flexibilitat, com el bambú, podrem sostenir-nos davant qualsevol vendaval. Podrem construir una nova realitat, basada ja no a l’aferrament al que coneixem, en pretendre que el nostre entorn romangui estàtic, sinó a saber adaptar-nos a allò canviant, a romandre fidels només a aquesta llum interior mentre el dinamisme extern no fa més que motivar-nos al propi canvi i al desenvolupament de les nostres capacitats. La humanitat ha passat per moments de crisi contínuament, no és una excepció ni mala sort que ens hagi tocat viure això, a tota generació li toca viure el seu repte. Depèn de cadascun de nosaltres què fer amb aquesta experiència de vida.

Alguns, que esteu passant per moments realment durs, em llegireu i pensareu que tot això és un conte, molt bonic en la teoria però que no es pot aplicar en la pràctica. Què les vostres circumstàncies són insalvables, què com aneu a acceptar l’inacceptable. No hi ha altra opció. Només podeu confiar què sou capaços.

Us dic, només proveu-ho. Trobeu un espai de silenci, a casa, encara que hagi de ser tancats en el bany, quan tots ja dormen, o al cotxe aparcats abans d’entrar a la feina. No es necessita un entorn ideal. Manteniu l’esquena recta, tanqueu els ulls i observeu la vostra pròpia respiració. A cada pensament responeu amb una connexió més profunda en la vostra respiració. Un espai infinit s’obrirà en el vostre interior, deixeu que us aculli, aquesta és la vostra llar, de la qual ningú ni res us pot privar. Sapigueu que hi és, que sempre podeu tornar a ella, i que és l’únic real i imperible.[:es]“Un pájaro posado en un árbol nunca tiene miedo de que la rama se rompa, porque su confianza no está en la rama, sino en sus propias alas.”

 

Parece que vivimos tiempos de incertidumbre, en los que cada día aparece nueva información que no nos aporta ningún conocimiento, en los que las normas cambian en horas, y no podemos hacer planes a un par de semanas vista porque no sabemos qué vamos a poder hacer entonces.

La incertidumbre choca frontalmente con nuestra necesidad de control, de sentir seguridad.  Vemos como los niveles de estrés y nerviosismo son cada vez más grandes entre la población, porque no sólo la enfermedad, sino también esta constante incertidumbre nos conecta de una forma primaria con el miedo. Nuestra mente hace del control la herramienta con la que se enfrenta a la vida, pretendiendo prever y conocer las situaciones posibles para planear y prepararse para toda posible contingencia. Esta capacidad nos hace sentir seguros, creer que lo externo va a ser de una manera concreta y estable, nos da margen para construir la realidad que nosotros queremos. Al final se trata de que estamos proyectando nuestros deseos, trabajando poco a poco para llegar al resultado que queremos, teniendo en cuenta que las circunstancias externas no cambiaran más allá de lo que pueda encajar en nuestros planes.

La realidad es que no tenemos ningún control sobre lo que puede suceder. Ni siquiera antes de la pandemia éramos inmunes a enfermedades o accidentes, cambios repentinos en nuestro trabajo o problemas en nuestras relaciones personales que no esperábamos. Pero pretendíamos que no era así, que, aunque puntualmente podía suceder una “desgracia”, estábamos a salvo.

En la situación actual, lo extraordinario se ha vuelto habitual, y la rapidez con que cambian las circunstancias y la cantidad de directrices, a veces poco claras, que recibimos, hace que esta realidad que pretendíamos negar, se haga obvia e imposible de eludir. Muchas personas, acostumbradas a vivir en esa construcción mental de una falsa seguridad, están sufriendo grandes altibajos emocionales, por no poder adaptarse a esta situación, y no saber cómo manejar el miedo ni desarrollar la capacidad de adaptación y flexibilidad necesarias para encarar la poca incidencia que nuestras decisiones tienen realmente sobre lo que sucede.

Pretendemos conducir una lancha a motor que puede ir río arriba si le place, cuando lo cierto es que viajamos en una balsa frágil, que nos lleva inexorablemente río abajo, y dónde nuestro máximo logro es saber relajarnos, aceptar hacia dónde vamos y balancearnos suavemente, desde la calma, para dirigirnos, quizás, hacia un lado del río más apacible.

Para conseguirlo, disponemos de esta gran herramienta que es la meditación.

La meditación es una técnica milenaria, utilizada por múltiples tradiciones y desarrollada de muchas formas distintas. Todas tienen en común el hacernos mirar hacia adentro, y ayudarnos a desmadejar el ovillo para empezar a vislumbrar esa certeza que habita en nuestro interior.

La práctica habitual de la meditación nos hace ahondar en nosotros, ver los patrones mentales que alimentan nuestros miedos, pero también conectar con nuestro potencial, y sobre todo con ese lugar de calma al que podemos acudir en medio de cualquier huracán.

Éste mirar hacia adentro, nos hace enfrentarnos con los engaños de nuestra mente para crearnos falsas expectativas, cómo el hecho de que podemos controlar lo que sucede. Al contrario, tras una práctica prolongada, vamos a ver con claridad como todo es transitorio y lo único a lo que asirse es nuestra luz interior. Quizás parezca descorazonador, pero, muy al contrario, realizar éste hecho significa dejar de depender de nada externo a nosotros, saber que todo puede derrumbarse a nuestro alrededor sin que esta luz se apague, mientras sepamos mantener encendida su llama. Para hacerlo, se trata de no dejarse llevar por las emociones como el miedo o la desesperanza, que, si bien tienen su papel y son de gran ayuda en momentos de peligro extremo, en el día a día nos paralizan y ponen un velo ante nuestras propias capacidades. Para ello necesitamos observar detenidamente dentro de nosotros, ver de donde nacen los diferentes impulsos, los pensamientos, y aceptar. Aceptar que las cosas no van a ser como queremos, que no hay nada permanente, que todo puede ser perdido. Aceptarlo, y a la vez, seguir viendo la maravillosa simplicidad de la felicidad, el contento interior que nace en la sencillez de la cotidianidad, en la capacidad de manejar esas situaciones que no queremos, y ver que esa pequeña luz interior es suficiente para quebrar una inmensa y profunda oscuridad.

La meditación nos ayuda a ver cara a cara lo que pretendemos esconder en el armario porque no nos gusta, porque nos asusta, nos da herramientas para enfrentarlo y aceptarlo, y una vez hecho, una vez hemos aceptado que no sirve de nada resistir más que para romperse, desde nuestra nueva flexibilidad, como el bambú, vamos a poder sostenernos frente a intensos vientos. Vamos a poder construir una nueva realidad, basada ya no en el apego a lo que conocemos, en pretender que nuestro entorno permanezca estático, sino en saber adaptarnos en lo cambiante, a permanecer fieles sólo a ésa luz interior mientras el dinamismo externo no hace más que motivarnos al propio cambio y al desarrollo de nuestras capacidades. La humanidad ha pasado por momentos de crisis continuamente, no es una excepción ni mala suerte que nos haya tocado vivir esto, a toda generación le toca vivir su reto. Depende de cada uno de nosotros qué hacer con esta experiencia de vida.

Algunos, que estáis pasando por momentos realmente duros, me leeréis y pensaréis que todo esto es un cuento, muy bonito en la teoría pero que no se puede aplicar en la práctica. Qué vuestras circunstancias son insalvables, que cómo vais a aceptar lo inaceptable. No hay otra opción. Sólo podéis confiar en qué sois capaces.

Os digo, sólo probadlo. Encontrad un espacio de silencio, en casa, aunque tenga que ser encerrados en el baño, cuando todos ya duermen, o en el coche aparcados antes de entrar al trabajo. No se necesita un entrono ideal. Mantened la espalda recta, cerrad los ojos y observad vuestra propia respiración. A cada pensamiento respondedle con una conexión más profunda en vuestra respiración. Un espacio infinito se abrirá en vuestro interior, dejad que os acoja, ese es vuestro hogar, del que nadie ni nada puede privaros. Sabed que está ahí, que siempre podéis volver a él, y que es lo único real e imperecedero.[:]

L’Univers del Ego per Arthur C. Clark. Reflexions sobre “La fi de la infància”.

[:ca]La fi de la infància, escrit per Arthur C. Clark al 1953,  relata l’arribada d’éssers d’un altre planeta a la terra, segons sembla, amb intencions benignes. Aquests éssers consideren que la humanitat no està preparada per assumir l’aspecte físic d’aquests éssers, per la qual cosa durant 50 anys no es mostren davant la humanitat, així com no revelen tampoc els seus plans.

Davant d’aquesta actitud alienígena els humans prenen diferents postures. N’hi ha que creuen que no són realment éssers superiors ni en forma ni en intel·ligència, i mostrar-se els faria febles. N’hi ha que creuen que són éssers malignes que oculten les seves veritables intencions, tot i que dels seus actes no es desprèn més que preocupació per la humanitat. Gràcies a les intromissions dels anomenats “Supersenyors” la humanitat deixa enrere les guerres, la fam, i es recondueix cap a conductes socialment responsables.

Després de 50 anys vetllant aparentment per la humanitat, per fi es mostren. Resulten tenir l’aspecte amb què històricament la humanitat representava al diable. Casualitat? Memòria segons els visitants, que al·leguen que una comunitat com la humana pot tenir records del futur. En l’inconscient col·lectiu de la humanitat l’arribada d’aquests éssers està vinculada amb l’Apocalipsi, per alguna raó.

Van passant els anys, i sembla que ningú pugui provar que les intencions dels visitants no són positives. Però el camí que estan traçant per a la humanitat va cap a un lloc molt concret: la humanitat és apta per fer un salt evolutiu del que són incapaços els visitants, tot i ser intel·lectualment evolucionats, i com a simples servidors d’una intel·ligència realment superior han vingut a preparar la humanitat. L’anomenada “Superment” és l’ens realment superior, que no té integritat física. En el moment en què els nens humans desenvolupen percepcions extrasensorials i capacitats que van més enllà de l’estrictament corpori, la humanitat està prou educada cegg-611586_1920om per no destruir-se a si mateixa. Finalment succeirà la transfiguració, en la qual els nens perden tota la seva identitat individual, i la raça humana quedarà fusionada amb la superment, en un estat irreconeixible d’existència.

Són moltes les consideracions psicològiques que es poden fer sobre les diferents reaccions humanes davant d’una invasió alienígena, també sobre l’estil de Clark, i la manera que té de filar una història a través de més de cent anys. És notable l’impacte que té el realitzar que, per molt que l’objectiu sigui formar part d’alguna cosa gran i meravellosa, l’humà és sempre reticent a renunciar al seu ego. Aquest fet, aquí representat amb la transformació dels humans a la “Superment”, es pot veure perfectament en la dificultat que es té molts cops al camp del creixement personal i la meditació, de renunciar a emocions, pensaments i conductes que creiem són les que ens defineixen i ens fan “ser qui som”. Encara que en realitat siguin la causa del nostre sofriment.
Però el que crida l’atenció la significació del diable. Representa tot allò que la humanitat no és capaç de corregir per si sola, ja que la seva pròpia moral li impedeix prendre les decisions necessàries. Davant l’ús injustificat de la força per un govern per discriminar una part de la població (aparheid) només cal aplicar una força encara superior. I sense un ens aliè encarregat d’ajusticiar els dolents, els humans acaben sent sempre jutge i part. S’entra aquí en un bucle del qual no es pot sortir: ¿i si cada part que empra tota la força que té cregués realment estar fent el “millor”? Quedem relegats a la imposició externa d’evitar aquelles conductes que ensacaben destruint. ¿I que té de peculiar la visió externa, que és capaç de discernir que és realment el “millor” i imposar? Una visió global, prenen la humanitat per un conjunt. La parcialitat ve quan un pren la perspectiva d’un individu o un grup d’ells. El millor per a un grup pot no ser el millor per a un altre però si prenem el grup en el seu conjunt no hi ha diatriba.

Podem arribar a la conclusió que el que necessita la humanitat és veure’s a ella mateixa com una unitat, amb infinites peces que la formen, que no té contorns determinats en realitat, ja que tots estem interrelacionats.
En la història de Clark, la humanitat no és capaç de fer aquest pas de manera intuïtiva i necessiten que els imposin la pau per poder arribar a ser un tot sense autodestruir-se.
Sigui quina sigui la destinació que li espera a la humanitat en aquest univers, si és que n’hi ha algun més enllà de la pròpia conservació, és des de tots els punts de vista el cessament de l’autodestrucció el punt d’inflexió determinant en l’evolució. Això passa per ser conscient de que no existeixen tercers, de qué destruir a l’altre, sigui quina sigui la seva raça, nacionalitat o creença es destruir-se a un mateix. I no hi ha cap altre camí per assolir aquesta consciència que el treball personal, constant i honest. Canvia’t a tu mateix i canviaràs el món.

No se si Clark va imaginar realment en Karellen baixant de la nau, o a ell mateix.

Referències

Arthur C. Clarke. (2010). El fin de la infancia. Barcelona: Ediciones Minotauro.

Pedro Gómez-Esteban. (24 de 04 de 2007). ¿Has leído “El fin de la infancia”, de Arthur C. Clarke?  Obtingut de El tamiz: http://eltamiz.com/2007/04/24/%C2%BFhas-leido-el-fin-de-la-infancia-de-arthur-c-clarke/

Santiago L. Moreno. (s.f.). El fin de la infancia . Obtingut de bibliopolis: http://www.bibliopolis.org/resenas/rese0016.htm

Wikipedia. (13 de 08 de 2015). El fin de la infancia. Obtingut de Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/El_fin_de_la_infancia[:es]

El fin de la infancia, escrito por A. en 1953,  relata la llegada de seres de otro planeta a la tierra, según parece, con intenciones benignas. Estos seres consideran que la humanidad no está preparada para asumir el aspecto físico de estos seres, por lo cual durante 50 años no se muestran ante la humanidad, así como no revelan tampoco sus planes.

Ante esta actitud alienígena los humanos toman diferentes posturas. Hay quienes creen que no son realmente seres superiores  ni en forma ni en inteligencia, y mostrarse les haría débiles. Hay quienes creen que son seres malignos que ocultan sus verdaderas intenciones, aunque de sus actos no se desprende más que preocupación por la humanidad. Gracias a las intromisiones de los llamados “Superseñores” la humanidad deja atrás las guerras, el hambre, y se reconduce hacia conductas socialmente responsables

Después de 50 años velando aparentemente por la humanidad, por fin se muestran. Resultan tener el aspecto con que históricamente la humanidad representaba al diablo. ¿Casualidad? Memoria según los visitantes, que alegan que una comunidad como la humana puede tener recuerdos del futuro. En el inconsciente colectivo de la humanidad la llegada de estos seres está vinculada con el Apocalipsis, por alguna razón.

Van pasando los años, y parece que nadie pueda probar que las intenciones de los visitantes no son positivas. Pero el camino que están trazando para la humanidad va hacia un lugar muy concreto: la humanidad es apta para dar un salto evolutivo del que son incapaces los visitantes, a pesar de ser intelectualmente evolucionados, y como simples mandados de una inteligencia realmente superior han venido a preparar a la humanidad. La llamada “Supermente” es le ente realmente superior, que carece de integridad física. En el momento en que los niños humanos desarrollan percepciones extrasensoriales y capacidades que van más allá de lo estrictamente corpóreo, la humanidad está lo suficientemente educada como para no destruirsegg-611586_1920e a sí misma. Finalmente sucederá la transfiguración, en la que los niños pierden toda su identidad individual, y la raza humana quedará fusionada con la supermente, en un estado irreconocible de existencia.

Son muchas las consideraciones psicológicas que se pueden hacer sobre las diferentes reacciones humanas ante una invasión alienígena, también sobre el estilo de Clark, y la manera que tiene de hilar una historia a través de más de cien años. Es notable el impacto que tiene el realizar que por mucho que el objetivo sea formar parte de algo grande y maravilloso, el humano es siempre reticente a renunciar a su ego. Este hecho, aquí representado con la trasformación de los humanos en la “Supermente”, se puede ver perfectamente en la dificultad que se tiene muchas veces en el campo del crecimiento personal y la meditación, de renunciar a emociones, pensamientos y conductas que creemos son las que nos definen y nos hacen “ser quién somos”. Aunque en realidad sean la causa de nuestro sufrimiento.

Pero lo que llama la atención,  es la significación del diablo. Representa todo aquello que la humanidad no es capaz de corregir por sí sola, pues su propia moral le impide tomar las decisiones necesarias. Ante el uso injustificado de la fuerza por un gobierno para discriminar a una parte de la población (aparheid) sólo cabe aplicar una fuerza aún superior. Y sin un ente ajeno encargado de ajusticiar  a los malos, los humanos acaban siendo siempre juez y parte. Se entra aquí en un bucle del que no se puede salir: ¿y si cada parte que emplea toda la fuerza que tiene creyera realmente estar haciendo lo “mejor”? Quedamos relegados a la imposición externa de evitar aquellas conductas que nos acaban destruyendo. ¿Y que tiene de peculiar la visión externa, que es capaz de discernir que es realmente lo “mejor” e imponerlo? Una visión global, toman la humanidad por un conjunto. La parcialidad viene cuando uno toma la perspectiva de un individuo o un grupo de ellos. Lo mejor para un grupo puede no ser lo mejor para otro pero si tomamos el grupo en su conjunto no hay diatriba.

Podemos llegar a la conclusión que lo que necesita la humanidad es verse a ella misma como una unidad, con infinitas piezas que la forman, que no tiene contornos determinados en realidad, ya que todos estamos interrelacionados.

En la historia de Clark, la humanidad no es capaz de dar este paso de manera intuitiva y necesitan que les impongan la paz para poder llegar a ser un todo sin autodestruirse.

Sea cual sea el destino que le espera a la humanidad en este universo, si es que hay alguno más allá de la propia conservación, es desde todos los puntos de vista el cese de la autodestrucción, el punto de inflexión determinante en la evolución. Esto pasa por ser consciente de que no existen terceros, de qué destruir al otro, sea cual sea su raza, nacionalidad o creencia, es destruirse a sí mismo. Y no hay otro camino para alcanzar esta conciencia que el del trabajo personal, constante y honesto. Cámbiate a ti mismo y cambiarás el mundo.

No se si Clark imaginó realmente a Karellen bajando de la nave, o a él mismo.

Referencias

Arthur C. Clarke. (2010). El fin de la infancia. Barcelona: Ediciones Minotauro.

Pedro Gómez-Esteban. (24 de 04 de 2007). ¿Has leído “El fin de la infancia”, de Arthur C. Clarke? Obtenido de El tamiz: http://eltamiz.com/2007/04/24/%C2%BFhas-leido-el-fin-de-la-infancia-de-arthur-c-clarke/

Santiago L. Moreno. (s.f.). El fin de la infancia . Obtenido de bibliopolis: http://www.bibliopolis.org/resenas/rese0016.htm

Wikipedia. (13 de 08 de 2015). El fin de la infancia. Obtenido de Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/El_fin_de_la_infancia

 

 

 [:]

×