L’Univers del Ego per Arthur C. Clark. Reflexions sobre “La fi de la infància”

La fi de la infància, escrit per Arthur C. Clark al 1953,  relata l’arribada d’éssers d’un altre planeta a la terra, segons sembla, amb intencions benignes. Aquests éssers consideren que la humanitat no està preparada per assumir l’aspecte físic d’aquests éssers, per la qual cosa durant 50 anys no es mostren davant la humanitat, així com no revelen tampoc els seus plans.

Davant d’aquesta actitud alienígena els humans prenen diferents postures. N’hi ha que creuen que no són realment éssers superiors ni en forma ni en intel·ligència, i mostrar-se els faria febles. N’hi ha que creuen que són éssers malignes que oculten les seves veritables intencions, tot i que dels seus actes no es desprèn més que preocupació per la humanitat. Gràcies a les intromissions dels anomenats “Supersenyors” la humanitat deixa enrere les guerres, la fam, i es recondueix cap a conductes socialment responsables.

Després de 50 anys vetllant aparentment per la humanitat, per fi es mostren. Resulten tenir l’aspecte amb què històricament la humanitat representava al diable. Casualitat? Memòria segons els visitants, que al·leguen que una comunitat com la humana pot tenir records del futur. En l’inconscient col·lectiu de la humanitat l’arribada d’aquests éssers està vinculada amb l’Apocalipsi, per alguna raó.

Van passant els anys, i sembla que ningú pugui provar que les intencions dels visitants no són positives. Però el camí que estan traçant per a la humanitat va cap a un lloc molt concret: la humanitat és apta per fer un salt evolutiu del que són incapaços els visitants, tot i ser intel·lectualment evolucionats, i com a simples servidors d’una intel·ligència realment superior han vingut a preparar la humanitat. L’anomenada “Superment” és l’ens realment superior, que no té integritat física. En el moment en què els nens humans desenvolupen percepcions extrasensorials i capacitats que van més enllà de l’estrictament corpori, la humanitat està prou educada com per no destruir-se a si mateixa. Finalment succeirà la transfiguració, en la qual els nens perden tota la seva identitat individual, i la raça humana quedarà fusionada amb la superment, en un estat irreconeixible d’existència.

Són moltes les consideracions psicològiques que es poden fer sobre les diferents reaccions humanes davant d’una invasió alienígena, també sobre l’estil de Clark, i la manera que té de filar una història a través de més de cent anys. És notable l’impacte que té el realitzar que, per molt que l’objectiu sigui formar part d’alguna cosa gran i meravellosa, l’humà és sempre reticent a renunciar al seu ego. Aquest fet, aquí representat amb la transformació dels humans a la “Superment”, es pot veure perfectament en la dificultat que es té molts cops al camp del creixement personal i la meditació, de renunciar a emocions, pensaments i conductes que creiem són les que ens defineixen i ens fan “ser qui som”. Encara que en realitat siguin la causa del nostre sofriment.
Però el que crida l’atenció la significació del diable. Representa tot allò que la humanitat no és capaç de corregir per si sola, ja que la seva pròpia moral li impedeix prendre les decisions necessàries. Davant l’ús injustificat de la força per un govern per discriminar una part de la població (aparheid) només cal aplicar una força encara superior. I sense un ens aliè encarregat d’ajusticiar els dolents, els humans acaben sent sempre jutge i part. S’entra aquí en un bucle del qual no es pot sortir: ¿i si cada part que empra tota la força que té cregués realment estar fent el “millor”? Quedem relegats a la imposició externa d’evitar aquelles conductes que ensacaben destruint. ¿I que té de peculiar la visió externa, que és capaç de discernir que és realment el “millor” i imposar? Una visió global, prenen la humanitat per un conjunt. La parcialitat ve quan un pren la perspectiva d’un individu o un grup d’ells. El millor per a un grup pot no ser el millor per a un altre però si prenem el grup en el seu conjunt no hi ha diatriba.

Podem arribar a la conclusió que el que necessita la humanitat és veure’s a ella mateixa com una unitat, amb infinites peces que la formen, que no té contorns determinats en realitat, ja que tots estem interrelacionats.
En la història de Clark, la humanitat no és capaç de fer aquest pas de manera intuïtiva i necessiten que els imposin la pau per poder arribar a ser un tot sense autodestruir-se.
Sigui quina sigui la destinació que li espera a la humanitat en aquest univers, si és que n’hi ha algun més enllà de la pròpia conservació, és des de tots els punts de vista el cessament de l’autodestrucció el punt d’inflexió determinant en l’evolució. Això passa per ser conscient de que no existeixen tercers, de qué destruir a l’altre, sigui quina sigui la seva raça, nacionalitat o creença es destruir-se a un mateix. I no hi ha cap altre camí per assolir aquesta consciència que el treball personal, constant i honest. Canvia’t a tu mateix i canviaràs el món.

No se si Clark va imaginar realment en Karellen baixant de la nau, o a ell mateix.

Referències

Arthur C. Clarke. (2010). El fin de la infancia. Barcelona: Ediciones Minotauro.

Pedro Gómez-Esteban. (24 de 04 de 2007). ¿Has leído “El fin de la infancia”, de Arthur C. Clarke?  Obtingut de El tamiz: http://eltamiz.com/2007/04/24/%C2%BFhas-leido-el-fin-de-la-infancia-de-arthur-c-clarke/

Santiago L. Moreno. (s.f.). El fin de la infancia . Obtingut de bibliopolis: http://www.bibliopolis.org/resenas/rese0016.htm

Wikipedia. (13 de 08 de 2015). El fin de la infancia. Obtingut de Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/El_fin_de_la_infancia

×