Vinyasa Ioga i sentir-se jove
Per explicar el Vinyasa ioga, en primer lloc, cal fer una petita introducció del que és el Ioga, comprenent la diferència que hi ha respecte a altres activitats físiques.
El Ioga, la ciència de l’autoconeixement
En el següent article podràs llegir una breu definició del que es pot entendre per ioga, i el que implica la realització de les seves practiques.
L’alquímia del ressorgir
Ressorgir és tornar a sorgir, recobrar les forces i ànims. Els éssers humans disposem d’un increïble capacitat de ressorgir, que està relacionada amb dos elements fonamentals, per una banda amb la connexió del refugi intern, que ens permet connectar amb la nostra pròpia naturalesa, on habita la força vital que ens permet ressorgir. D’altra banda està connectat amb l’actitud, amb les ganes de tornar a començar, amb deixar que els nous brots s’alcin per sobre del que és caduc.
Així ressorgir només és permetre que sorgeixi de nosaltres mateixos allò que ja està latent, allò que vol viure, allò que vol manifestar-se. I en deixar que això es produeixi descobrim el potencial de l’ energia del que és nou, de la bellesa de cada instant. És regenerar-se a un mateix, és descarregar, és sanejar, és convertir el que ens impedeix respirar en abonament que ens doni la llibertat.
Però encara que tot és nou, sempre ha estat allà, sempre a prop nostre, per tant ressorgir no és destruir, sinó regenerar, tornar a trobar el que mai s’hauria d’haver perdut, el sí -mateix.
En aquest seminari buscarem la forma de connectar amb el nostre refugi interior i beure allà de la font que ens permet regenerar i ressorgir.
Dóna-ho tot; Accepta-ho tot
Perquè quedes pres si la porta està oberta de bat a bat (Rumi)
Per omplir un recipient primer cal buidar-lo, l’art de donar-ho tot, prové de la confiança en el procés de la vida, en què no hi ha res a perdre, és un lliurament a allò que un fa, quan ho fa, sense reserves, és viure el present.
Així un no s’ancora en el passat, ni en els successos, és només informació i trànsit, però no la vida.
Tampoc es viu al món hipotètic del futur, ni dels objectius, així el camí, en el lloc en el qual un es troba, és l’única resposta, el com s’ha arribat esdevé del procés del passat en què ja no podem intervenir i el futur només serà a causa del present.
Per tant no viure en el present, és mantenir-se sempre en un cercle de repetició sense fi del Karma¹. Per poder créixer i també canviar les coses cal portar sempre el cor amb un, enamorar-se de cada instant, de cada petita cosa que sorgeix i desapareix, per ser un amb el canvi que és l’única constant.
Per poder fluir en un tot canviant, cal aprendre a acceptar, fins a arribar a acceptar-ho tot, això significa perdre la por que les coses siguin com són i vagin en una direcció diferent de la que un mateix vol, acceptar és per tant conèixer i viure el canvi, com una melodia lliure de ritme i de formes, la bellesa rau en aquesta naturalesa, l’inevitable només és la part lògica d’una magistral composició i tota resistència al canvi només és sofriment.
Per tant aquest és un seminari de donar i també de rebre, per després tornar a donar el que s’ha rebut, en un procés que no acaba mai, no hi ha res a perdre perquè res és nostre, nosaltres formem part del tot, quedar-se una part d’aquest sol és il·lusió.
Som gestors dels regals que rebem, de nosaltres depèn el temps que es queden al nostre costat, o si simplement els deixem que passin sense més.
¹Entenent-se per Karma la llei de causa i efecte, la qual proposa que allò que som avui prové dels nostres pensaments i accions d’ahir, i el que serem demà prové dels nostres pensaments i accions d’avui. Per tant l’única possibilitat de canviar les coses és viure en el present.
Quan les paraules sanen
De la manera com ens definim és com vivim
Les nostres experiències són el que són, per la manera com ens les expliquem a nosaltres mateixos
Les relacions amb els altres, estan totalment afectades, per la manera com ens comuniquem amb ells.
Tenim un estret vincle amb les paraules i la manera com les fem servir, aquestes en absoluts són neutres, poden emmalaltir, però també guarir, alteren o calmen, perjudiquen o ajuden, creen enemics o amics.
La influència que les paraules tenen en les nostres vides és total i el secret per beneficiar del seu potencial rau en la manera com les utilitzem, per això, no n’hi ha prou substituir unes paraules per unes altres, sinó que cal refer el diàleg intern, sobre les bases constructives, no en una lluita amb un mateix, sinó en un acte amable i integrador.
Així el treball que es proposa en aquest seminari, és prendre consciència del nostre propi discurs, dels compromisos implícits que aquest amaga i així poder intervenir per millorar-lo, convertint-lo en sanador per a nosaltres mateixos i per als altres
L’art de triar, La sendera de l’Heroi
Hi ha la idea comunament acceptada, que cal afavorir els pensament positius enfront dels negatius, encara que això en principi sembla sensat i sens dubte és millor que en nosaltres imperin els primers en lloc dels segons, la veritat és que si posem en pràctica aquest concepte ens precipitem cap a un conflicte interior, per una banda cal eliminar o exiliar alguns esdeveniments mentals que es produeixen en nosaltres, en pro d’altres que considerem millors. Això representa una fragmentació del propi si mateix, una multiplicitat antagònica de personatges, d’una banda trobem un productor o receptor de pensaments negatius, de l’altra, un treballador, esgotat abans de començar, que elabora o busca referents dels positius i finalment, el censor / jutge omnipotent, omnipresent, que decideix quins són positius i quins negatius, que és el bo i que és el dolent.
Aquesta discussió a tres es complica exponencialment a mesura que incrementem la distància entre els nostres fragments, és la inquietud del no resolt, del soterrat al prim vernís de la il.lusió, on l’única salvació sembla saber el motiu, la causa de la aparició d’aquests pensaments negatius o potser l’origen en una desesperada necessitat eliminar càrregues, o més aviat transmetre-les a manera de responsabilitat o de culpa, externament a manera de autojusticación (pares, mestres, cònjuges, treball, etc.), o internes ( com vaig fer això, si hagués fet allò, sóc un desastre, no m’organitzo, no sóc capaç, no tinc força de voluntat, etc.).
Si mirem això atentament, ens adonem que el procés és molt més negatiu que els pensaments que hi apareixen i que és la pròpia importància que li donem a aquests pensaments, es el que els converteix en poderosos.
Així doncs l’important no és que apareguin certs pensaments en la nostra ment, sinó que fem amb ells, aquí hi ha la veritable elecció, identificar-se amb uns, amb els altres o potser amb cap.
Diàlegs amb el Drac
El resentimiento, la furia, la indignación, la cólera, la irritación son niveles de la ira, que puede terminar en el enfado permanente o en el odio.
¿Pero como cerrar la puerta de este infierno?
La llave es la no-violencia, sustentada por el yoga de la acción o Karma Yoga, que propone como única realidad el presente, el aquí y el ahora, entendiendo esto como un estado de toma de consciencia, y no como una estrategia, como un eslogan para seducir a otros, o como un autoengaño destinado a camuflar o eludir el pasado, a la vez que el placer futuro se convierte en la meta y el deseo, pero ¿es el placer lo mismo que la felicidad?
Si vivenciamos la acción como algo no-violento, como un continuo ahora, en un estado de atención permanente, entonces esta llave más que cerrar una puerta, anulando, soterrando o castrando emociones, lo que hace es abrir otra, que es el motor de la alquimia interior, la ira transmutándose y convirtiéndose en el impulso que puede mover el mundo, que puede generar paz y benevolencia.
Para finalizar hay que decir que la paz no es algo que se pueda conquistar o adquirir, la paz es en realidad algo que se produce cuando hay ausencia de conflicto, y en toda conquista siempre hay guerra, ¿Cómo se puede obtener paz interior si nuestras acciones son beligerantes? Y además la paz es algo que ya esta dentro de nosotros mismos y que por lo tanto solo hay que permitir que se manifieste, lo que hace que todo intento destinado a su adquisición se convierta en banal, en puro consumismo o materialismo espiritual, a la vez que genera una visión de dependencia de lo exterior, como única fuente que emana y contagia la paz, dicho de otro modo es el entorno el que tiene que estar en paz para que yo pueda estar en paz. Pero ¿conduce este planteamiento a un estado de bienestar? Y ¿contribuye esto a la paz en general, al cese del conflicto?