Què és la confiança?
Aquesta paraula ens proposa que hem de “connectar” amb la “fe”. Això implica entre moltes altres coses, abandonar-se a, recolzar-se en, donar crèdit, seguretat en si mateix.
Tot i això, la confiança igual que qualsevol altre concepte no té continguts a part dels que articulen els usos de les paraules. Les paraules són poderoses, però no pas per mostrar la realitat, sinó pel contingut simbòlic que el que les escolta té al respecte del concepte que expressen. És clar que cap paraula, ni la definició de la mateixa és contenidor de la realitat que intenta descriure, per exemple, ni la paraula persona, ni la seva definició amb paraules no pot reflectir més que el biaix del moment, el lloc, el que la utilitza la paraula i el qui la rep, lògicament el mateix passa amb totes les altres paraules.
Si la paraula només ens pot contenir amb una part de la realitat, entenc que la millor manera de fer servir les paraules és explicant les diferents formes en què es pot vivenciar la confiança.
Confiança materialista
Un dels punts de vista molt estès, sempre dins de l’auto desenvolupament, és veure la confiança com assolible gràcies a una estratègia, seguint una sèrie de punts o paràmetres, on els subjectes han de dipositar la seva fe a les pròpies facultats o capacitats, allò qual per una banda afavoreix l’autoestima basada en una valoració positiva d’un mateix, i de l’altra predisposa qui utilitza la confiança d’aquesta manera a aconseguir els seus desitjos.
Aquesta forma d’entendre la confiança està basada en el materialisme fenomenològic altament individualista, on es vol tenir el control perquè duri alguna cosa o es produeixi alguna cosa, amb necessitat de control com demostra el fet de construir una estratègia, cosa que expressa una falta de confiança en el resultat, i implica por i desconfiança, justament el contrari del que es persegueix. Com deia Krishnamurti un no tem allò desconegut, sinó la fi del conegut. A més, ens hem de preguntar, si per poder tenir confiança en alguna cosa, aquesta cosa ha de tenir certa durabilitat, com és possible confiar en el material? Quan per definició és efímer i transitori. Sens dubte, aquest model de confiança ens portarà per una muntanya russa emocional, de moments d’eufòria a moments deprimits.
Confiança en Déu
Una altra forma de generar confiança és dipositant la fe en Déu, i acceptant els seus designis com a expressions de la seva saviesa. D’aquesta manera, sempre que realment s’accepti la voluntat de Déu, i no ho converteixi en una altra forma de bescanvi per aconseguir els propis desitjos, l’adepte troba alguna cosa atemporal on dipositar la confiança, i per tant una forma estable d’experimentar la confiança i la vida en general. El problema per viure dins aquest estil de confiança és justament ser capaç d’experimentar Déu, atès que, sense aquesta experiència directa, l’adepte pot centrar-se en un elenc de creences i valors preestablerts, però creure no és confiar, és delegar el por.
Confiança a través de l’experiència directa
Per acabar, una ultima manera de tenir confiança, parteix de la fe obtinguda de l’experiència directa, que resulta una realitat universal, és a dir, que és certa per a un mateix i per a tots els altres. Quan una veritat és relativa, no és una veritat. Aquesta manera d’entendre la confiança se separa del materialisme espiritual, on la realitat és allò que hom sent, encara que els altres no ho sentin així. Per tant, quan parlo d’experiència directa de la confiança, no em refereixo a un sentiment més o menys agradable que s’aconsegueix amb alguna pràctica o vivència, sinó a la connexió amb una realitat compartida per tothom que l’experimenti, és com el Dharma , és a dir la llei en què funcionen les coses de forma universal. Reflexionem o moment Perquè confiem que demà sortirà el sol?, no cal creure, simplement ho experimentem directament i com una realitat universal.
Com s’arriba a la confiança mitjançant l’experiència directa? a part d’aconseguir-ho de forma casual, allò usual és mitjançant diferents pràctiques, que facilitin la connexió amb el si mateix, que és en definitiva una expressió del Sí universal. El silenci enriquidor ens obre portes. La confiança es un lloc on impera l’amor que hi ha en tu, en comptes de la por, perquè la por asfixia l’amor. La confiança connecta amb la veritat, com confiar en una mentida? A la confiança autèntica hi ha una autoestima basada en el coneixement, no en la sobrevaloració d’un mateix. La confiança produeix exemplaritat com mostren els grans mestres de tots els temps. La confiança, practica una escolta oberta, accepta la revisió de valors i creences. I si bé connectar amb la confiança és una tasca difícil, un cop aconseguida tot ens sembla més fàcil, sense confiança el món es fa costerut.
I si necessitem un lema potser ens pot ser útil fer servir aquet del Dalai Lama “Cada dia, quan et despertis, pensa “avui em sento afortunat d’estar viu, tinc una preciosa vida humana, no la desaprofitaré”