L’art de triar, La sendera de l’Heroi
Hi ha la idea comunament acceptada, que cal afavorir els pensament positius enfront dels negatius, encara que això en principi sembla sensat i sens dubte és millor que en nosaltres imperin els primers en lloc dels segons, la veritat és que si posem en pràctica aquest concepte ens precipitem cap a un conflicte interior, per una banda cal eliminar o exiliar alguns esdeveniments mentals que es produeixen en nosaltres, en pro d’altres que considerem millors. Això representa una fragmentació del propi si mateix, una multiplicitat antagònica de personatges, d’una banda trobem un productor o receptor de pensaments negatius, de l’altra, un treballador, esgotat abans de començar, que elabora o busca referents dels positius i finalment, el censor / jutge omnipotent, omnipresent, que decideix quins són positius i quins negatius, que és el bo i que és el dolent.
Aquesta discussió a tres es complica exponencialment a mesura que incrementem la distància entre els nostres fragments, és la inquietud del no resolt, del soterrat al prim vernís de la il.lusió, on l’única salvació sembla saber el motiu, la causa de la aparició d’aquests pensaments negatius o potser l’origen en una desesperada necessitat eliminar càrregues, o més aviat transmetre-les a manera de responsabilitat o de culpa, externament a manera de autojusticación (pares, mestres, cònjuges, treball, etc.), o internes ( com vaig fer això, si hagués fet allò, sóc un desastre, no m’organitzo, no sóc capaç, no tinc força de voluntat, etc.).
Si mirem això atentament, ens adonem que el procés és molt més negatiu que els pensaments que hi apareixen i que és la pròpia importància que li donem a aquests pensaments, es el que els converteix en poderosos.
Així doncs l’important no és que apareguin certs pensaments en la nostra ment, sinó que fem amb ells, aquí hi ha la veritable elecció, identificar-se amb uns, amb els altres o potser amb cap.
La moral
Cada vegada la ciència ens aproxima més cap a les visions orientals, en la seva proposta de que l’home està dotat d’informació innata, que suposa una consciència moral prèvia a la socialització o l’adquisició d’algun sistema religiós, això lluny de desmentir l’espiritualitat subjacent en les religions, en realitat explica perquè en general totes comparteixen una sèrie de principis universals, com ara no matar, no robar i afavorir el benestar del proïsme.
Les últimes troballes semblen demostrar que en l’home hi ha unes Neurones Mirall, situades en l’escorça cerebral (Bleichmar, Hugo, 2001), i que comuniquen amb el sistema límbic o emocional (Olson, 2008). Aquestes cèl·lules permeten d’una banda, copiar aquella acció que estem percebent, per a posteriorment poder reproduir-la. D’altra banda, com aquestes neurones es troban íntimament lligades al sistema límbic, permeten tenir experiències de certs estats afectiu / emocionals, al marge de no estar vivint allò que els causa. És una forma de captar les ments dels altres no gràcies al raonament sinó mitjançant la una experiència directa. (Olson, 2008).
Aquest procés produeix una ràpida interiorització que suposa importants implicacions, en primer lloc perquè això significa una forma d’aprenentatge ràpid, és a dir un sistema de transmissió d’informació sense parangó en el regne animal. En segon lloc cal tenir en compte el fet que el cervell no distingeix entre realitzar una acció o visualitzar que s’està executant, és a dir que s’activen les mateixes connexions neuronals, quan un es veu a si mateix caminant, encara que estigui assegut al sofà, que quan camina realment, el que significa que la visualització és una forma d’entrenament mental que prepara per l’acció, si bé el procés ha de completar-se posteriorment amb acció física i l’entrenament corporal, per exemple quan veiem una persona doblegar de una forma concreta un paper per aconseguir amb això una forma determinada, gairebé al moment, si la forma no és molt complicada ens sentim capaços de realitzar la mateixa tasca, encara que és cert que en posar-nos en l’acció descobrim la realitat de la dificultat del que hem observat, si no tinguéssim la capacitat d’integrar dins de nosaltres mateixos les accions que realitzen altres, veient-nos a nosaltres mateixos com a actors d’aquestes accions, cosa que facilita la propiocepció, resultaria complex sinó impossible aprendre a fer la majoria accions, especialment aquelles que comporten el maneig d’estris. Segurament aquest descobriment és el que ha portat a alguns esportistes d’elit a complementar el seu entrenament físic amb tècniques de visualització, on el subjecte que s’entrena, es veu a si mateix fent els exercicis que li resulten més difícils.
En tercer lloc, aquesta capacitat de poder interioritzar les actituds d’altres, no només afecta a l’aspecte purament conductual, sinó també al emocional / afectiu, és a dir hi ha un contagi emocional, així quan anem al cinema i la pel·lícula resulta trista podem acabar plorant, encara que no estiguem patint directament cap esdeveniment trist, fins i tot sabent que el que està succeint a la pantalla és fictici.
L’empatia esdevindria com a resultat lògic d’aquesta capacitat i seria el principi fonamental pel qual ens posem en el lloc d’altres sense necessitat de viure les experiències que causen la seva aflicció, alegria o altres. Si això és una capacitat, la manca d’aquesta capacitat s’ha de veure forçosament com un problema i de fet guarda una estreta relació amb el bon estat de salut mental. A més cal preguntar-se, encara que inhibim o no siguem conscients de les afliccions dels altres, si en realitat això implica que no les percebem. Si convenim a entendre que la informació empàtica està dotada de sentit al marge que vulguem admetre-ho o ens adonem d’ell, entendrem perquè en moltes religions es proposa com nociu per a un mateix el dolor que es causa a altres, perquè si d’alguna manera encara que sigui inconscientment notem el sofriment d’altres això ha de causar necessàriament dolor i sofriment a nosaltres.
L’empatia esdevé almenys inicialment d’un procés purament innat, on es contagia més que es comprèn, això sembla quedar demostrat gràcies a trobar certes conductes empàtiques, en nadons a partir dels 18 mesos. L’evidència també mostra que podem inhibir aquesta sensibilitat o potenciar-gràcies a certs processos socialitzadors i / o psicològics, a més hi ha individus especialment sensibles a l’emocionalitat dels altres.
No hi ha dubte que la pròpia cultura, els hàbits, els costums i l’aprenentatge dins d’un entorn social determinat, esbiaixa, afavoreix o entorpeix l’aparició de conductes empàtic / morals i altruisme, però hi ha una predisposició genètica, probablement això és el que explica perquè totes les cultures té una sèrie de preceptes ètic / morals comuns, que podem anomenar universals, encara que aquestes cultures estiguin o hagin estat totalment aïllades entre si.
Aquesta predisposició també ajudaria a entendre el fenomen de la resiliència, és a dir perquè una persona és capaç de sortir d’un ambient tòxic, sense que aparentment tingui opcions per a això, per exemple aquell nen que neix en el si d’una família de delinqüents, en un barri marginal on tots els altres nens estan submergits en l’espiral de violència i que per tant hauria de tenir una inclinació semblant a allò que està veient, i no obstant això és capaç de sortir de tot això, tenir una vida allunyada de la violència i un treball completament honrat. Això no vol dir que sigui fàcil sortir de certs ambients, ja que el pes dels referents socials que tenim és molt fort, però demostra que hi ha una comprensió innata de que és el bé i que és el mal, en el sentit que el que ajuda a altres o que és el que els perjudica.
El que ens porta a entendre que no cal imposar un rígid sistema de normes per a convertir-nos en éssers morals, sinó més aviat acompanyar i afavorir el desenvolupament de les potencialitats humanes, la qual cosa sobretot requereix “estar” més que ordenar.
Com afirma Richard Leakey som humans a partir que vam aprendre a compartir el menjar (Olson, 2008)
Visualització, somni i Imaginació
Visualitzar és una capacitat de la qual estem dotats i que permet copiar / enganxar dins nostre imatges, copiant de la realitat allò que veiem en altres, és a dir de veure’s un mateix reproduint l’actitud que està executant un altre ésser. Un altre aspecto esdevé del fet que la visualització no es mou en el pla verbal, sinó mitjançant signes dotats de poder simbòlic, la qual cosa va més enllà de la pròpia definició mitjançant estructures gramaticals, l’arbre és molt més que la seva definició, el que significa que en visualitzar un arbre absorbim el contingut no definit però que no obstant això existeix en l’arbre.
Això permet crear composicions d’imatges, encara que siguin irreals, que continguin un alt potencial informatiu, per exemple si visualitzem un home levitant amb un halo de llum al voltant del seu cap, automàticament ens impregnem del contingut simbòlic que conté aquesta imatge. Lògicament això tanca un potencial enorme, que ha d’usar-se amb prudència i coneixement del simbolisme que tancan les imatges amb què es treballa, ja que l’absorció d’informació d’aquesta manera és més forta i rica que mitjançant les paraules, en conseqüència l’adquisició de missatges contradictoris o que xoquin amb la pròpia estructura interna de l’individu poden provocar fortes reaccions no desitjades en aquells que les visualitzen.
La visualització no s’ha de confondre amb altres formes de representació d’imatges mentalment. La característica fonamental d’aquestes altres modalitats és que les imatges són autoproduïdes en comptes de assimilades. Dues d’aquestes modalitats destaquen clarament i es confonen amb la visualització.
En primer lloc trobem el somiar o somiar despert, aquí les imatges es produeixen espontàniament, sense intencionalitat, descontroladament i solen ser la forma que té la nostra ment d’explicar alguns esdeveniments, reflectir els nostres desitjos o temors, com ens va proposar Freud a la seva obra sobre la interpretació dels somnis.
En segon lloc trobem el fenomen de la imaginació, aquesta modalitat és diferent de les altres dues en l’aspecte de que l’individu sol buscar les imatges o la seva producció, per realitzar composicions estètiques. La recerca se sol fer d’una forma conscient, mentre que les imatges solen aparèixer de forma inesperada, a manera d’inspiració, encara que cal tenir en compte dues coses: la sembra prèvia que l’individu ha realitzat tant des del punt de vista de la introducció de les dades, com de la recuperació d’aquests, i un factor atencional latent, és a dir que s’ha deixat cercan en un estat de baixa freqüència, però permanent, com un senyal d’alarma que ens avisa quan alguna cosa s’assembla a allò que estem buscant .
Així en la visualització hi ha una elecció voluntària de les imatges que s’admeten per a ser processades, no es pretén la creació d’imatges en si, sinó més aviat la utilització d’aquestes i / o del seu contingut simbòlic per poder assimilar certes propietats que contenen, transferint així la potencialitat que aquestes imatges tanquen i convertint-les en pròpies de manera que operin canvis en motlles interns en aquell que se les s’adhereix.
Mentre que les imatges en els diferents graus de la son, reflectirien de manera simbòlica els diferents estats dels propis motlles, i la imaginació apel·la a la creació d’imatges per transmetre informació amb una certa estètica.
Bibliografia
Bleichmar, Hugo. (5 novembre 2001). obertures psicoanalítiques. Recuperat el 7 gener 2011, de Revista internacional de psicoanàlisi n º 9:http://www.aperturas.org/articulos.php?id=0000187&a=La-identificacion-y-algunas-bases-biologicas-que-la- possibiliten
Olson, G. (2008). De les neurones mirall a la neuropolítica moral. Revista Polis, Vol-7(núm. 20), 313-334
Redes – Existe una moral innata: http://www.rtve.es/swf/v2/embed/74214_es_videos/RTVEPlayer.swf
Un Samurai del segle XIV va dir:
No tinc pares;
faig del Cel i la Terra meus pares.
No tinc poder diví;
faig de l’honestedat meu poder diví.
No tinc recursos;
faig de la humilitat el meu suport.
No tinc el do de la màgia;
faig de la meva fortalesa d’ànim meu poder màgic.
No tinc vida ni mort;
faig de les ones de la respiració la meva vida i la meva mort.
No tinc cos;
faig del valor meu cos.
No tinc ulls;
faig de la resplendor del llamp meus ulls.
No tinc orelles;
faig del bon sentit les meves orelles.
No tinc membres;
faig de la vivacitat membres.
No tinc projecte;
faig de l’oportunitat meu designi.
No sóc un prodigi;
faig del respecte al Dharma (Doctrina, Llei) el meu miracle.
No tinc principis;
faig de l’adaptabilitat a totes les coses els meus principis.
No tinc amic;
faig de la meva ment el meu amic.
No tinc enemic;
faig de la meva falta d’atenció meu enemic.
No tinc armadura;
faig de la benevolència i la rectitud meva armadura.
No tinc Castell;
faig de la “saviesa immutable de la meva ment” el meu castell.
No tinc espasa;
Faig de “silenci de la ment i asuencia del jo” la meva espasa.
La Danza de la Presencia
La Danza de la Presencia
Cuando en yoga nos referimos a la ignorancia, no estamos hablando de la falta de conocimientos académicos, técnicos o culturales en general, que por otro lado son completamente útiles para la realización profesional, sino al desconocimiento de uno mismo y de las leyes que imperan en su interior. Esto no es una idealización, una suma de conceptos que generan una imagen, sino que se conforma como pura experiencia, como un estado de presencia constante, que solo puede devenir en comprensión y aceptación. De hecho si no se dan estas dos premisas probablemente estemos en donde siempre estamos, con distinta apariencia pero en el mismo lugar.
Uno puede estar ejecutando diversas posiciones “yoguicas”, e incluso estar sentado y pretender hacer meditación, mientras su mente esta recreándose en el divertido y agitado arte de la ensoñación, es decir pensando, en vez tomar conciencia, evadiéndose del sentir tal y como es, para pasar a imaginar, a desear, a juzgar, todo menos aceptar, todo menos comprender, en el juego “lo más que pienso lo menos que estoy en mí”.
Entrar en la presencia, en la atención solo puede producirse cuando este flujo cesa, es entonces cuando aparece el estado meditativo, producto del cese del conflicto, no de la imposición, ni adquisición de nada, ni del control, sino del estado que queda cuando la agitación se desvanece. Usando una analogía, es como un estanque en el que van cayendo piedrecitas, si intentas parar las ondas que estas generan, con las manos o con cualquier otra cosa, lo que en realidad consigues es que aparezcan más ondas, lo que quiere decir que para que aparezca la calma hay que cesar la beligerancia, hay que vencer sin combatir, es la única manera de ganar, porque si tu luchas contra ti mismo ¿Quién ganara y quien perderá?. Al decir esto aparece inmediatamente la tentación de una solución, hay que parar este torrente de pensamientos, eliminarlos, son negativos, me intoxican, otra vez el general del ejército enarbolando la bandera en pro de conquistas mil. En seguida la mente dice esto es bueno y claro en consecuencia hay algo malo a erradicar, estos pensamientos que consideramos negativos o malos, nos inspiran miedo a que acontezcan o a que no acontezcan, el miedo es el fabricante de armas, es entonces cuando aparece el general, que es el deseo y empieza la lucha.
Si miramos profundamente los pensamientos, ni son buenos, ni malos, son solo flujos de energía, El problema consiste en realidad, en la importancia que le damos a algo que bien mirado es sumamente transitorio, y al apego que tenemos al proprio pensamiento y al proceso de pensar, he ahí el estado de ensoñación, en el que estamos inmerso casi la totalidad del tiempo, es la dinamo de la ignorancia y el mal estar, lo que nos aleja de lo único que nos puede ayudar, la atención o presencia.
Cuando más sumido en la ensoñación, más aislado, más solo, olvidado de sí mismo, todo está lejano, las personas solo son algo, el sentimiento de pobreza y de escasez es lo único que nos llena. Ante esto lo fácil sería dejarse llevar por un sentimiento pesimista, que es el que ayuda al indolente a dejarse ir, promulgando un determinismo y la incapacidad de progreso, tal vez culpando al universo de la propia mala suerte, pero nada más alejado de la realidad, si bien este proceso es potente y difícil de erradicar, lo cierto es que es algo reversible, y que todos en potencia estamos capacitados para darle la vuelta, para progresar, eso sí, implica una inversión en nosotros mismos, un arduo trabajo, pero acaso es mejor estar sufriendo.
Para cualquier información del seminario de yoga llamar al 651 66 45 17
Constelaciones familiares
Una constelación familiar se crea cuando una persona quiere aclarar un tema específico de su vida, permitiendo comprender las leyes invisibles que rigen nuestras relaciones.
El procedimiento de las constelaciones es tan curioso y sencillo como sorprendente.
Lo primero a comentar es que la mayoría de los que participan o han participado alguna vez en una constelación, confiesan que ha sentido como una especie de llamada interior, que tal vez podríamos denominar intuición. Y es que este sistema se envuelve de un halo que favorece la emancipación de nuestros instintos y de la intuición, de hecho una vez ya en el proceso de constelar, la persona plantea al grupo el asunto que quiere tratar y selecciona de forma intuitiva un grupo de personas que representaran a su familia, durante esa constelación.
Si todo esto pude parecer sorprendente, el resultado lo es aún más, la mayoría de participantes asegura, que se han sentido transformados al representar la familia del otro, y/o que han visto completamente reflejados a los componentes de la suyas, a través de los que han elegido como sus familiares constelares.
Ya para culminar la mayoría confiesan que durante la constelación han vivenciado una experiencia repleta de mensajes y aclaraciones, que les han servido para liberarse de anquilosamientos e inercias. Es decir que han podido salir de procesos vitales en los que estaban anclados y a los que no encontraban solución, que han podido soltar el pasado, y se han visto capaces de tomar decisiones que les eran imposibles.
Y es que tal vez si podemos ver, podemos soluciona.
Toda información y/o reservas del taller de constelaciones familiares que realiza Ció Sagristà en Narayana se hará llamando al Llamando al 651 664 518
Diàlegs amb el Drac
El resentimiento, la furia, la indignación, la cólera, la irritación son niveles de la ira, que puede terminar en el enfado permanente o en el odio.
¿Pero como cerrar la puerta de este infierno?
La llave es la no-violencia, sustentada por el yoga de la acción o Karma Yoga, que propone como única realidad el presente, el aquí y el ahora, entendiendo esto como un estado de toma de consciencia, y no como una estrategia, como un eslogan para seducir a otros, o como un autoengaño destinado a camuflar o eludir el pasado, a la vez que el placer futuro se convierte en la meta y el deseo, pero ¿es el placer lo mismo que la felicidad?
Si vivenciamos la acción como algo no-violento, como un continuo ahora, en un estado de atención permanente, entonces esta llave más que cerrar una puerta, anulando, soterrando o castrando emociones, lo que hace es abrir otra, que es el motor de la alquimia interior, la ira transmutándose y convirtiéndose en el impulso que puede mover el mundo, que puede generar paz y benevolencia.
Para finalizar hay que decir que la paz no es algo que se pueda conquistar o adquirir, la paz es en realidad algo que se produce cuando hay ausencia de conflicto, y en toda conquista siempre hay guerra, ¿Cómo se puede obtener paz interior si nuestras acciones son beligerantes? Y además la paz es algo que ya esta dentro de nosotros mismos y que por lo tanto solo hay que permitir que se manifieste, lo que hace que todo intento destinado a su adquisición se convierta en banal, en puro consumismo o materialismo espiritual, a la vez que genera una visión de dependencia de lo exterior, como única fuente que emana y contagia la paz, dicho de otro modo es el entorno el que tiene que estar en paz para que yo pueda estar en paz. Pero ¿conduce este planteamiento a un estado de bienestar? Y ¿contribuye esto a la paz en general, al cese del conflicto?