Sobre la Confiança
Què és la confiança?
Aquesta paraula ens proposa que hem de “connectar” amb la “fe”. Això implica entre moltes altres coses, abandonar-se a, recolzar-se en, donar crèdit, seguretat en si mateix.
Tot i això, la confiança igual que qualsevol altre concepte no té continguts a part dels que articulen els usos de les paraules. Les paraules són poderoses, però no pas per mostrar la realitat, sinó pel contingut simbòlic que el que les escolta té al respecte del concepte que expressen. És clar que cap paraula, ni la definició de la mateixa és contenidor de la realitat que intenta descriure, per exemple, ni la paraula persona, ni la seva definició amb paraules no pot reflectir més que el biaix del moment, el lloc, el que la utilitza la paraula i el qui la rep, lògicament el mateix passa amb totes les altres paraules.
Si la paraula només ens pot contenir amb una part de la realitat, entenc que la millor manera de fer servir les paraules és explicant les diferents formes en què es pot vivenciar la confiança.
Confiança materialista
Un dels punts de vista molt estès, sempre dins de l’auto desenvolupament, és veure la confiança com assolible gràcies a una estratègia, seguint una sèrie de punts o paràmetres, on els subjectes han de dipositar la seva fe a les pròpies facultats o capacitats, allò qual per una banda afavoreix l’autoestima basada en una valoració positiva d’un mateix, i de l’altra predisposa qui utilitza la confiança d’aquesta manera a aconseguir els seus desitjos.
Aquesta forma d’entendre la confiança està basada en el materialisme fenomenològic altament individualista, on es vol tenir el control perquè duri alguna cosa o es produeixi alguna cosa, amb necessitat de control com demostra el fet de construir una estratègia, cosa que expressa una falta de confiança en el resultat, i implica por i desconfiança, justament el contrari del que es persegueix. Com deia Krishnamurti un no tem allò desconegut, sinó la fi del conegut. A més, ens hem de preguntar, si per poder tenir confiança en alguna cosa, aquesta cosa ha de tenir certa durabilitat, com és possible confiar en el material? Quan per definició és efímer i transitori. Sens dubte, aquest model de confiança ens portarà per una muntanya russa emocional, de moments d’eufòria a moments deprimits.
Confiança en Déu
Una altra forma de generar confiança és dipositant la fe en Déu, i acceptant els seus designis com a expressions de la seva saviesa. D’aquesta manera, sempre que realment s’accepti la voluntat de Déu, i no ho converteixi en una altra forma de bescanvi per aconseguir els propis desitjos, l’adepte troba alguna cosa atemporal on dipositar la confiança, i per tant una forma estable d’experimentar la confiança i la vida en general. El problema per viure dins aquest estil de confiança és justament ser capaç d’experimentar Déu, atès que, sense aquesta experiència directa, l’adepte pot centrar-se en un elenc de creences i valors preestablerts, però creure no és confiar, és delegar el por.
Confiança a través de l’experiència directa
Per acabar, una ultima manera de tenir confiança, parteix de la fe obtinguda de l’experiència directa, que resulta una realitat universal, és a dir, que és certa per a un mateix i per a tots els altres. Quan una veritat és relativa, no és una veritat. Aquesta manera d’entendre la confiança se separa del materialisme espiritual, on la realitat és allò que hom sent, encara que els altres no ho sentin així. Per tant, quan parlo d’experiència directa de la confiança, no em refereixo a un sentiment més o menys agradable que s’aconsegueix amb alguna pràctica o vivència, sinó a la connexió amb una realitat compartida per tothom que l’experimenti, és com el Dharma , és a dir la llei en què funcionen les coses de forma universal. Reflexionem o moment Perquè confiem que demà sortirà el sol?, no cal creure, simplement ho experimentem directament i com una realitat universal.
Com s’arriba a la confiança mitjançant l’experiència directa? a part d’aconseguir-ho de forma casual, allò usual és mitjançant diferents pràctiques, que facilitin la connexió amb el si mateix, que és en definitiva una expressió del Sí universal. El silenci enriquidor ens obre portes. La confiança es un lloc on impera l’amor que hi ha en tu, en comptes de la por, perquè la por asfixia l’amor. La confiança connecta amb la veritat, com confiar en una mentida? A la confiança autèntica hi ha una autoestima basada en el coneixement, no en la sobrevaloració d’un mateix. La confiança produeix exemplaritat com mostren els grans mestres de tots els temps. La confiança, practica una escolta oberta, accepta la revisió de valors i creences. I si bé connectar amb la confiança és una tasca difícil, un cop aconseguida tot ens sembla més fàcil, sense confiança el món es fa costerut.
I si necessitem un lema potser ens pot ser útil fer servir aquet del Dalai Lama “Cada dia, quan et despertis, pensa “avui em sento afortunat d’estar viu, tinc una preciosa vida humana, no la desaprofitaré”
Dóna-ho tot; Accepta-ho tot
Perquè quedes pres si la porta està oberta de bat a bat (Rumi)
Per omplir un recipient primer cal buidar-lo, l’art de donar-ho tot, prové de la confiança en el procés de la vida, en què no hi ha res a perdre, és un lliurament a allò que un fa, quan ho fa, sense reserves, és viure el present.
Així un no s’ancora en el passat, ni en els successos, és només informació i trànsit, però no la vida.
Tampoc es viu al món hipotètic del futur, ni dels objectius, així el camí, en el lloc en el qual un es troba, és l’única resposta, el com s’ha arribat esdevé del procés del passat en què ja no podem intervenir i el futur només serà a causa del present.
Per tant no viure en el present, és mantenir-se sempre en un cercle de repetició sense fi del Karma¹. Per poder créixer i també canviar les coses cal portar sempre el cor amb un, enamorar-se de cada instant, de cada petita cosa que sorgeix i desapareix, per ser un amb el canvi que és l’única constant.
Per poder fluir en un tot canviant, cal aprendre a acceptar, fins a arribar a acceptar-ho tot, això significa perdre la por que les coses siguin com són i vagin en una direcció diferent de la que un mateix vol, acceptar és per tant conèixer i viure el canvi, com una melodia lliure de ritme i de formes, la bellesa rau en aquesta naturalesa, l’inevitable només és la part lògica d’una magistral composició i tota resistència al canvi només és sofriment.
Per tant aquest és un seminari de donar i també de rebre, per després tornar a donar el que s’ha rebut, en un procés que no acaba mai, no hi ha res a perdre perquè res és nostre, nosaltres formem part del tot, quedar-se una part d’aquest sol és il·lusió.
Som gestors dels regals que rebem, de nosaltres depèn el temps que es queden al nostre costat, o si simplement els deixem que passin sense més.
¹Entenent-se per Karma la llei de causa i efecte, la qual proposa que allò que som avui prové dels nostres pensaments i accions d’ahir, i el que serem demà prové dels nostres pensaments i accions d’avui. Per tant l’única possibilitat de canviar les coses és viure en el present.
Quan les paraules sanen
De la manera com ens definim és com vivim
Les nostres experiències són el que són, per la manera com ens les expliquem a nosaltres mateixos
Les relacions amb els altres, estan totalment afectades, per la manera com ens comuniquem amb ells.
Tenim un estret vincle amb les paraules i la manera com les fem servir, aquestes en absoluts són neutres, poden emmalaltir, però també guarir, alteren o calmen, perjudiquen o ajuden, creen enemics o amics.
La influència que les paraules tenen en les nostres vides és total i el secret per beneficiar del seu potencial rau en la manera com les utilitzem, per això, no n’hi ha prou substituir unes paraules per unes altres, sinó que cal refer el diàleg intern, sobre les bases constructives, no en una lluita amb un mateix, sinó en un acte amable i integrador.
Així el treball que es proposa en aquest seminari, és prendre consciència del nostre propi discurs, dels compromisos implícits que aquest amaga i així poder intervenir per millorar-lo, convertint-lo en sanador per a nosaltres mateixos i per als altres
Un Samurai del segle XIV va dir:
No tinc pares;
faig del Cel i la Terra meus pares.
No tinc poder diví;
faig de l’honestedat meu poder diví.
No tinc recursos;
faig de la humilitat el meu suport.
No tinc el do de la màgia;
faig de la meva fortalesa d’ànim meu poder màgic.
No tinc vida ni mort;
faig de les ones de la respiració la meva vida i la meva mort.
No tinc cos;
faig del valor meu cos.
No tinc ulls;
faig de la resplendor del llamp meus ulls.
No tinc orelles;
faig del bon sentit les meves orelles.
No tinc membres;
faig de la vivacitat membres.
No tinc projecte;
faig de l’oportunitat meu designi.
No sóc un prodigi;
faig del respecte al Dharma (Doctrina, Llei) el meu miracle.
No tinc principis;
faig de l’adaptabilitat a totes les coses els meus principis.
No tinc amic;
faig de la meva ment el meu amic.
No tinc enemic;
faig de la meva falta d’atenció meu enemic.
No tinc armadura;
faig de la benevolència i la rectitud meva armadura.
No tinc Castell;
faig de la “saviesa immutable de la meva ment” el meu castell.
No tinc espasa;
Faig de “silenci de la ment i asuencia del jo” la meva espasa.
La Danza de la Presencia
La Danza de la Presencia
Cuando en yoga nos referimos a la ignorancia, no estamos hablando de la falta de conocimientos académicos, técnicos o culturales en general, que por otro lado son completamente útiles para la realización profesional, sino al desconocimiento de uno mismo y de las leyes que imperan en su interior. Esto no es una idealización, una suma de conceptos que generan una imagen, sino que se conforma como pura experiencia, como un estado de presencia constante, que solo puede devenir en comprensión y aceptación. De hecho si no se dan estas dos premisas probablemente estemos en donde siempre estamos, con distinta apariencia pero en el mismo lugar.
Uno puede estar ejecutando diversas posiciones “yoguicas”, e incluso estar sentado y pretender hacer meditación, mientras su mente esta recreándose en el divertido y agitado arte de la ensoñación, es decir pensando, en vez tomar conciencia, evadiéndose del sentir tal y como es, para pasar a imaginar, a desear, a juzgar, todo menos aceptar, todo menos comprender, en el juego “lo más que pienso lo menos que estoy en mí”.
Entrar en la presencia, en la atención solo puede producirse cuando este flujo cesa, es entonces cuando aparece el estado meditativo, producto del cese del conflicto, no de la imposición, ni adquisición de nada, ni del control, sino del estado que queda cuando la agitación se desvanece. Usando una analogía, es como un estanque en el que van cayendo piedrecitas, si intentas parar las ondas que estas generan, con las manos o con cualquier otra cosa, lo que en realidad consigues es que aparezcan más ondas, lo que quiere decir que para que aparezca la calma hay que cesar la beligerancia, hay que vencer sin combatir, es la única manera de ganar, porque si tu luchas contra ti mismo ¿Quién ganara y quien perderá?. Al decir esto aparece inmediatamente la tentación de una solución, hay que parar este torrente de pensamientos, eliminarlos, son negativos, me intoxican, otra vez el general del ejército enarbolando la bandera en pro de conquistas mil. En seguida la mente dice esto es bueno y claro en consecuencia hay algo malo a erradicar, estos pensamientos que consideramos negativos o malos, nos inspiran miedo a que acontezcan o a que no acontezcan, el miedo es el fabricante de armas, es entonces cuando aparece el general, que es el deseo y empieza la lucha.
Si miramos profundamente los pensamientos, ni son buenos, ni malos, son solo flujos de energía, El problema consiste en realidad, en la importancia que le damos a algo que bien mirado es sumamente transitorio, y al apego que tenemos al proprio pensamiento y al proceso de pensar, he ahí el estado de ensoñación, en el que estamos inmerso casi la totalidad del tiempo, es la dinamo de la ignorancia y el mal estar, lo que nos aleja de lo único que nos puede ayudar, la atención o presencia.
Cuando más sumido en la ensoñación, más aislado, más solo, olvidado de sí mismo, todo está lejano, las personas solo son algo, el sentimiento de pobreza y de escasez es lo único que nos llena. Ante esto lo fácil sería dejarse llevar por un sentimiento pesimista, que es el que ayuda al indolente a dejarse ir, promulgando un determinismo y la incapacidad de progreso, tal vez culpando al universo de la propia mala suerte, pero nada más alejado de la realidad, si bien este proceso es potente y difícil de erradicar, lo cierto es que es algo reversible, y que todos en potencia estamos capacitados para darle la vuelta, para progresar, eso sí, implica una inversión en nosotros mismos, un arduo trabajo, pero acaso es mejor estar sufriendo.
Para cualquier información del seminario de yoga llamar al 651 66 45 17
Constelaciones familiares
Una constelación familiar se crea cuando una persona quiere aclarar un tema específico de su vida, permitiendo comprender las leyes invisibles que rigen nuestras relaciones.
El procedimiento de las constelaciones es tan curioso y sencillo como sorprendente.
Lo primero a comentar es que la mayoría de los que participan o han participado alguna vez en una constelación, confiesan que ha sentido como una especie de llamada interior, que tal vez podríamos denominar intuición. Y es que este sistema se envuelve de un halo que favorece la emancipación de nuestros instintos y de la intuición, de hecho una vez ya en el proceso de constelar, la persona plantea al grupo el asunto que quiere tratar y selecciona de forma intuitiva un grupo de personas que representaran a su familia, durante esa constelación.
Si todo esto pude parecer sorprendente, el resultado lo es aún más, la mayoría de participantes asegura, que se han sentido transformados al representar la familia del otro, y/o que han visto completamente reflejados a los componentes de la suyas, a través de los que han elegido como sus familiares constelares.
Ya para culminar la mayoría confiesan que durante la constelación han vivenciado una experiencia repleta de mensajes y aclaraciones, que les han servido para liberarse de anquilosamientos e inercias. Es decir que han podido salir de procesos vitales en los que estaban anclados y a los que no encontraban solución, que han podido soltar el pasado, y se han visto capaces de tomar decisiones que les eran imposibles.
Y es que tal vez si podemos ver, podemos soluciona.
Toda información y/o reservas del taller de constelaciones familiares que realiza Ció Sagristà en Narayana se hará llamando al Llamando al 651 664 518
Diàlegs amb el Drac
El resentimiento, la furia, la indignación, la cólera, la irritación son niveles de la ira, que puede terminar en el enfado permanente o en el odio.
¿Pero como cerrar la puerta de este infierno?
La llave es la no-violencia, sustentada por el yoga de la acción o Karma Yoga, que propone como única realidad el presente, el aquí y el ahora, entendiendo esto como un estado de toma de consciencia, y no como una estrategia, como un eslogan para seducir a otros, o como un autoengaño destinado a camuflar o eludir el pasado, a la vez que el placer futuro se convierte en la meta y el deseo, pero ¿es el placer lo mismo que la felicidad?
Si vivenciamos la acción como algo no-violento, como un continuo ahora, en un estado de atención permanente, entonces esta llave más que cerrar una puerta, anulando, soterrando o castrando emociones, lo que hace es abrir otra, que es el motor de la alquimia interior, la ira transmutándose y convirtiéndose en el impulso que puede mover el mundo, que puede generar paz y benevolencia.
Para finalizar hay que decir que la paz no es algo que se pueda conquistar o adquirir, la paz es en realidad algo que se produce cuando hay ausencia de conflicto, y en toda conquista siempre hay guerra, ¿Cómo se puede obtener paz interior si nuestras acciones son beligerantes? Y además la paz es algo que ya esta dentro de nosotros mismos y que por lo tanto solo hay que permitir que se manifieste, lo que hace que todo intento destinado a su adquisición se convierta en banal, en puro consumismo o materialismo espiritual, a la vez que genera una visión de dependencia de lo exterior, como única fuente que emana y contagia la paz, dicho de otro modo es el entorno el que tiene que estar en paz para que yo pueda estar en paz. Pero ¿conduce este planteamiento a un estado de bienestar? Y ¿contribuye esto a la paz en general, al cese del conflicto?