Introducció al Shiatsu Netsu
El Shiatsu d’origen japonès, usualment sol definir-se per la majoria d’autors en funció de la seva traducció, així el Shiatsu es descriuria com una mena de massatge/manipulació mitjançant pressions, i Netsu es traduiria per calor o calidesa. Si només utilitzéssim la traducció, aquest mètode hauria de definir-se com una forma càlida, d’exercir certes pressions sobre diferents punts o parts del cos.
Tot i això, aquesta definició no explica realment la profunditat i subtilesa d’aquesta tècnica.
En primer lloc, cal comprendre certes característiques del pensament clàssic oriental que impregnen la manera d’administrar aquesta tècnica. Per començar aquesta visió oriental fusiona, filosofia, ètica i misticisme, dels corrents de pensament de la Xina i el Japó, com són el Taoisme, Confucionisme, Budisme i Sintoisme.
A manera de resum breu, aquests corrents de pensament coincideixen en algunes visions: per a ells l’home no és una cosa aïllable de l’entorn, ni de l’univers. Així hom no pot transcendir com a individu, sinó com a part d’una cosa que el supera, família, societat, naturalesa, cosmos, atès que qualsevol interacció de qualsevol element influeix a la resta. La visió oriental clàssica, desconfia profundament de les paraules, que veu com la mateixa forma de separar-se de la resta mitjançant la creació d’un discurs d’autodefinició, i tota definició es converteix per si mateixa en una delimitació. Aquesta idea de conjunt, es manté conseqüent a tots els hàbits, i quan s’estudia el subjecte també és vist com un tot holístic, compost per estructures físiques, funcions, emocions i energies. La salut és entesa un equilibri dinàmic entre forces antagòniques i la malaltia és un símptoma d’un desequilibri multicausal, d’índole genètic, psicològic, social i energètic, en el qual l’estil de vida influeix de manera molt notable, és obvi que el principal objectiu de les teràpies orientals és prevenir la malaltia, estimulant lequilibri energètic de cada individu.
En segon lloc, cal diferenciar l’acupressió com a tal respecte del Shiatsu Netsu. L’acupressió és una tècnica que realitza pressions sobre punts determinats a manera de receptes per tractar desarreglaments concrets, sense buscar una comunicació entre terapeuta i pacient, en canvi el Shiatsu Netsu no parteix de receptes preestablertes sinó de l’estat de la persona que el rep al moment que el rep, cosa que implica que no hi ha dos tractaments iguals ni seguís en la mateixa persona, això s’aconsegueix mitjançant una comunicació no parlada, de Koroco a Koroco, on Koroco significa cor, ment, esperit i consciència. Per aconseguir aquesta connexió profunda i subtil, els terapeutes de Shiatsu Netsu, a banda de realitzar correcta i de forma precisa les manipulacions, han d’obtenir un estat mental molt proper a la meditació, per aquest motiu podríem dir que en certa forma el Shiatsu Netsu és un Mindfulness aplicat.
Així, quan el Shiatsu Netsu és entès correctament, implica un creixement personal per a aquells que l’exerceixen, aportant pau interior i autoconeixement, que és en realitat, allò que es comparteix amb el receptor d’aquesta meravellosa teràpia.
De camí al cor
“Agafa el camí que sigui però que tingui cor-Carlos Castaneda”
Un camí amb cor és un camí amb amor, és la base mateixa de l’espiritualitat i l’autoconeixement, és la guia al nostre inici espiritual, com una llumeta que ens guia, és la manera com afrontem el camí, i també és l’arribada a la meta.
L’amor com a inici, és com tants altres codis morals, al nostre interior sabem que ens porta cap al bé, però que en molts casos ho veiem com una cosa abstracta, poètica o ambigua, i encara que volem desesperadament que l’amor regni a les nostres vides, ens movem matusserament, ningú no pot donar el que no té, per estimar cal estimar-se un mateix, no com un acte d’autocomplaença, o d’exalçament de les pròpies virtuts, sinó com un respecte profund a la pròpia essència ia l’existència.
L’amor en el segon pas, és el que impregna la manera d’afrontar el camí, cal anar cap al propi cor amb afecte, amb amabilitat, sense presses, només des d’aquesta premissa veurem l’autèntica intensitat de la llum que hi brilla i provarem una mica de l’essència de l’amor intens, aquest camí tendre cap al cor mateix, obre les portes a relacionar-nos amb els altres éssers, apareix el respecte i l’equanimitat, la proesa de ser amable quan no tens motius per no ser-ho, la capacitat de veure allò bonic en tot allò que ens envolta, el plaer d’escoltar els altres. L’amor com a camí és obrir-se en comptes de protegir-se, és deixar que la por, l’apatia, la vanitat i la ira, es relaxin a les aigües càlides de la confiança i l’acceptació, és deixar anar. Quan un obre el seu cor troba connexions amb els altres, perquè l’amor és unió, és la cola espiritual que ens ajunta, sense amor un se sent aïllat, perdut a la vida.
I per fi la meta, encara que indefinible com tota meta espiritual, la meta és el camí quan ha deixat de sentir-se com a camí, en moviment, viu, no un lloc on dormir, no una cosa quieta o inamovible, és font i també és receptacle, és el goig càlid, és fluir amb allò que sempre hi ha estat i que només cal permetre que es manifesti, i connectar amb això.
Tota revelació és erma, o falsa si no hi ha amor, si no hi ha cor, tots estem convidats pels nostres cors, no perdem temps i dirigim-nos cadascun al seu cor, amb valor i determinació, tot està per guanyar.
I si vols demana informació del retir que organitzo a principis de febrer, amb el mateix nom que aquest article.
Ecstatic Dance
L’Ecstatic Dance va néixer cap a l’any 2000 a Hawaii de la mà de joves nord-americans fugits del continent, farts de la manera materialista i individualista de qui anomenem l’American way of life. I segurament va anar en ajuntar-se aquests dos mons tan diferents, aquestes cultures contraposades entre la manera de viure a l’illa respecte al continent americà, la que va donar peu al lent desenvolupament i descobriment del qual avui coneixem a tot el món com a Ecstatic Dance. És com una fusió entre el foc lliure i violent intern d’un volcà al costat del racionalisme més acadèmic.
Fins on se sap, no va ser fins al mes de juliol del 2010 que no es va fer la primera sessió d’Ecstatic Dance al Vell Continent. Va ser de la mà d’un jove DJ Català conegut pel nom d’Albert Pala que va tenir la visió de replicar aquesta pràctica en una petita sala de ball de Barcelona. I a partir d’allà ja mai més no va deixar de fer el que més li agradava, que era precisament facilitar sessions de DJ a través de la música i, aleshores, dels plats de discos. Si voleu ampliar aquesta informació i gaudir d’un bon llibre, podeu comprar la vostra obra titulada Ecstatic Dance, ballant cap a la llibertat. Fins avui és l’únic llibre escrit sobre el tema que jo sàpiga.
I a hores d’ara us estareu preguntant què és l’Ecstatic Dance? Com es practica? En què consisteix? Doncs no és una pregunta fàcil de respondre, ja que el que primer que fem en una pràctica d’Ecstatic és un cercle on ens reunim tots i on acostumo a dir que l’Ecstatic Dance no es pot explicar i que la millor manera d’aprendre és practicar-lo, sentir-ho i viure’l. Així i tot, com aquí només podem escriure, encara que t’invito que ho provis MOLT encaridament, intentarem definir-ho una mica, i explicar com és una sessió.
Les sessions d’Ecstatic Dance solen començar amb un cercle per explicar-ne les pautes i el funcionament. Se segueixen unes simples normes com són: No jutjar ni els altres ni un mateix, no prendre o fer ús de substàncies que alterin la consciència i la ment com són drogues o alcohol, ballar totalment descalços i es prohibeix l’ús de la paraula, encara que sí que està permesa l’expressió a través de gestos i crits o sorolls orgànics en cas de necessitat. Les normes no estan pensades per prohibir i posar límits, sinó ben al contrari, són per permetre que tothom transiti pel mateix marc i que et permetin l’expansió. Per exemple, no portar calçat ens connecta directament i sense interferències amb la terra i ens iguala a tothom. Negar l’ús de la paraula té per objecte eliminar en la mesura del possible la ment i les interferències socials. Després d’aquesta breu explicació us solen seguir algunes breus pràctiques d’alliberament, com respiracions o moviments espontanis del cos com a escalfament i arrelament.
A partir d’aquí, una vegada finalitzada aquesta fase, comença a sonar la música facilitada pel DJ que serà l’encarregat de fer-nos transitar per diferents estats al llarg de la sessió. Tot i que la seva durada no està establerta, sol ser d’unes 2 hores per norma general, encara que no són infreqüents sessions de 4 hores ininterrompudes de la mà de 2 Djs.
La sessió d’Ecstatic Dance fomenta l’expressió lliure a través del ball, sense coreografies fixes i amb un enfocament a la connexió personal i grupal, donant lloc a una veritable transformació interior que facilita als participants trencar a l’instant amb patrons personals i socials. És una pràctica on no es requereix cap habilitat especial, més que el profund desig d’explorar el nostre propi interior de manera sana i divertida. És com un laboratori on cada persona descobreix coses de si mateix i on experimenta amb el seu propi cos.
És una pràctica guiada per un facilitador DJ que s’encarrega de fer-nos transitar per diverses emocions a través de la música. L´Ecstatic Dance fomenta l’expressió lliure a través del ball, sense coreografies fixes i amb un enfocament en la connexió personal i grupal, donant lloc a una veritable transformació interior que facilita als participants trencar a l’instant amb patrons personals i socials. És una pràctica on no es requereix cap habilitat especial, més que el profund desig d’explorar el nostre propi interior de manera sana i divertida.
Les sessions se solen tancar amb un cercle on tots els integrants són convidats a fer partícips als altres sobre la seva experiència, de manera que tothom pugui donar la seva visió personal sobre la seva experiència per igual. Acostuma a ser un dels millors moments perquè la connexió que es pot veure i sentir tant en un mateix com en els altres és enorme comparada amb com tots van començar. Aquí és on es veuen i se senten la transformació del grup. És un moment molt emotiu i molt enriquidor com a éssers humans que som. Aquí s’aprecia que no hi ha diferències i que tots en som un.
Si has arribat fins aquí, molt probablement és perquè t’ha interessat i, per tant, només et resta tastar-lo i gaudir-lo!! Ens veiem a la pròxima sessió d’Ecstatic? Això espero :))
Dj Uri Matsuri
Sobre la Confiança
Què és la confiança?
Aquesta paraula ens proposa que hem de “connectar” amb la “fe”. Això implica entre moltes altres coses, abandonar-se a, recolzar-se en, donar crèdit, seguretat en si mateix.
Tot i això, la confiança igual que qualsevol altre concepte no té continguts a part dels que articulen els usos de les paraules. Les paraules són poderoses, però no pas per mostrar la realitat, sinó pel contingut simbòlic que el que les escolta té al respecte del concepte que expressen. És clar que cap paraula, ni la definició de la mateixa és contenidor de la realitat que intenta descriure, per exemple, ni la paraula persona, ni la seva definició amb paraules no pot reflectir més que el biaix del moment, el lloc, el que la utilitza la paraula i el qui la rep, lògicament el mateix passa amb totes les altres paraules.
Si la paraula només ens pot contenir amb una part de la realitat, entenc que la millor manera de fer servir les paraules és explicant les diferents formes en què es pot vivenciar la confiança.
Confiança materialista
Un dels punts de vista molt estès, sempre dins de l’auto desenvolupament, és veure la confiança com assolible gràcies a una estratègia, seguint una sèrie de punts o paràmetres, on els subjectes han de dipositar la seva fe a les pròpies facultats o capacitats, allò qual per una banda afavoreix l’autoestima basada en una valoració positiva d’un mateix, i de l’altra predisposa qui utilitza la confiança d’aquesta manera a aconseguir els seus desitjos.
Aquesta forma d’entendre la confiança està basada en el materialisme fenomenològic altament individualista, on es vol tenir el control perquè duri alguna cosa o es produeixi alguna cosa, amb necessitat de control com demostra el fet de construir una estratègia, cosa que expressa una falta de confiança en el resultat, i implica por i desconfiança, justament el contrari del que es persegueix. Com deia Krishnamurti un no tem allò desconegut, sinó la fi del conegut. A més, ens hem de preguntar, si per poder tenir confiança en alguna cosa, aquesta cosa ha de tenir certa durabilitat, com és possible confiar en el material? Quan per definició és efímer i transitori. Sens dubte, aquest model de confiança ens portarà per una muntanya russa emocional, de moments d’eufòria a moments deprimits.
Confiança en Déu
Una altra forma de generar confiança és dipositant la fe en Déu, i acceptant els seus designis com a expressions de la seva saviesa. D’aquesta manera, sempre que realment s’accepti la voluntat de Déu, i no ho converteixi en una altra forma de bescanvi per aconseguir els propis desitjos, l’adepte troba alguna cosa atemporal on dipositar la confiança, i per tant una forma estable d’experimentar la confiança i la vida en general. El problema per viure dins aquest estil de confiança és justament ser capaç d’experimentar Déu, atès que, sense aquesta experiència directa, l’adepte pot centrar-se en un elenc de creences i valors preestablerts, però creure no és confiar, és delegar el por.
Confiança a través de l’experiència directa
Per acabar, una ultima manera de tenir confiança, parteix de la fe obtinguda de l’experiència directa, que resulta una realitat universal, és a dir, que és certa per a un mateix i per a tots els altres. Quan una veritat és relativa, no és una veritat. Aquesta manera d’entendre la confiança se separa del materialisme espiritual, on la realitat és allò que hom sent, encara que els altres no ho sentin així. Per tant, quan parlo d’experiència directa de la confiança, no em refereixo a un sentiment més o menys agradable que s’aconsegueix amb alguna pràctica o vivència, sinó a la connexió amb una realitat compartida per tothom que l’experimenti, és com el Dharma , és a dir la llei en què funcionen les coses de forma universal. Reflexionem o moment Perquè confiem que demà sortirà el sol?, no cal creure, simplement ho experimentem directament i com una realitat universal.
Com s’arriba a la confiança mitjançant l’experiència directa? a part d’aconseguir-ho de forma casual, allò usual és mitjançant diferents pràctiques, que facilitin la connexió amb el si mateix, que és en definitiva una expressió del Sí universal. El silenci enriquidor ens obre portes. La confiança es un lloc on impera l’amor que hi ha en tu, en comptes de la por, perquè la por asfixia l’amor. La confiança connecta amb la veritat, com confiar en una mentida? A la confiança autèntica hi ha una autoestima basada en el coneixement, no en la sobrevaloració d’un mateix. La confiança produeix exemplaritat com mostren els grans mestres de tots els temps. La confiança, practica una escolta oberta, accepta la revisió de valors i creences. I si bé connectar amb la confiança és una tasca difícil, un cop aconseguida tot ens sembla més fàcil, sense confiança el món es fa costerut.
I si necessitem un lema potser ens pot ser útil fer servir aquet del Dalai Lama “Cada dia, quan et despertis, pensa “avui em sento afortunat d’estar viu, tinc una preciosa vida humana, no la desaprofitaré”
Quan les paraules sanen
De la manera com ens definim és com vivim
Les nostres experiències són el que són, per la manera com ens les expliquem a nosaltres mateixos
Les relacions amb els altres, estan totalment afectades, per la manera com ens comuniquem amb ells.
Tenim un estret vincle amb les paraules i la manera com les fem servir, aquestes en absoluts són neutres, poden emmalaltir, però també guarir, alteren o calmen, perjudiquen o ajuden, creen enemics o amics.
La influència que les paraules tenen en les nostres vides és total i el secret per beneficiar del seu potencial rau en la manera com les utilitzem, per això, no n’hi ha prou substituir unes paraules per unes altres, sinó que cal refer el diàleg intern, sobre les bases constructives, no en una lluita amb un mateix, sinó en un acte amable i integrador.
Així el treball que es proposa en aquest seminari, és prendre consciència del nostre propi discurs, dels compromisos implícits que aquest amaga i així poder intervenir per millorar-lo, convertint-lo en sanador per a nosaltres mateixos i per als altres
L’art de triar, La sendera de l’Heroi
Hi ha la idea comunament acceptada, que cal afavorir els pensament positius enfront dels negatius, encara que això en principi sembla sensat i sens dubte és millor que en nosaltres imperin els primers en lloc dels segons, la veritat és que si posem en pràctica aquest concepte ens precipitem cap a un conflicte interior, per una banda cal eliminar o exiliar alguns esdeveniments mentals que es produeixen en nosaltres, en pro d’altres que considerem millors. Això representa una fragmentació del propi si mateix, una multiplicitat antagònica de personatges, d’una banda trobem un productor o receptor de pensaments negatius, de l’altra, un treballador, esgotat abans de començar, que elabora o busca referents dels positius i finalment, el censor / jutge omnipotent, omnipresent, que decideix quins són positius i quins negatius, que és el bo i que és el dolent.
Aquesta discussió a tres es complica exponencialment a mesura que incrementem la distància entre els nostres fragments, és la inquietud del no resolt, del soterrat al prim vernís de la il.lusió, on l’única salvació sembla saber el motiu, la causa de la aparició d’aquests pensaments negatius o potser l’origen en una desesperada necessitat eliminar càrregues, o més aviat transmetre-les a manera de responsabilitat o de culpa, externament a manera de autojusticación (pares, mestres, cònjuges, treball, etc.), o internes ( com vaig fer això, si hagués fet allò, sóc un desastre, no m’organitzo, no sóc capaç, no tinc força de voluntat, etc.).
Si mirem això atentament, ens adonem que el procés és molt més negatiu que els pensaments que hi apareixen i que és la pròpia importància que li donem a aquests pensaments, es el que els converteix en poderosos.
Així doncs l’important no és que apareguin certs pensaments en la nostra ment, sinó que fem amb ells, aquí hi ha la veritable elecció, identificar-se amb uns, amb els altres o potser amb cap.
Constelaciones familiares
Una constelación familiar se crea cuando una persona quiere aclarar un tema específico de su vida, permitiendo comprender las leyes invisibles que rigen nuestras relaciones.
El procedimiento de las constelaciones es tan curioso y sencillo como sorprendente.
Lo primero a comentar es que la mayoría de los que participan o han participado alguna vez en una constelación, confiesan que ha sentido como una especie de llamada interior, que tal vez podríamos denominar intuición. Y es que este sistema se envuelve de un halo que favorece la emancipación de nuestros instintos y de la intuición, de hecho una vez ya en el proceso de constelar, la persona plantea al grupo el asunto que quiere tratar y selecciona de forma intuitiva un grupo de personas que representaran a su familia, durante esa constelación.
Si todo esto pude parecer sorprendente, el resultado lo es aún más, la mayoría de participantes asegura, que se han sentido transformados al representar la familia del otro, y/o que han visto completamente reflejados a los componentes de la suyas, a través de los que han elegido como sus familiares constelares.
Ya para culminar la mayoría confiesan que durante la constelación han vivenciado una experiencia repleta de mensajes y aclaraciones, que les han servido para liberarse de anquilosamientos e inercias. Es decir que han podido salir de procesos vitales en los que estaban anclados y a los que no encontraban solución, que han podido soltar el pasado, y se han visto capaces de tomar decisiones que les eran imposibles.
Y es que tal vez si podemos ver, podemos soluciona.
Toda información y/o reservas del taller de constelaciones familiares que realiza Ció Sagristà en Narayana se hará llamando al Llamando al 651 664 518
Diàlegs amb el Drac
El resentimiento, la furia, la indignación, la cólera, la irritación son niveles de la ira, que puede terminar en el enfado permanente o en el odio.
¿Pero como cerrar la puerta de este infierno?
La llave es la no-violencia, sustentada por el yoga de la acción o Karma Yoga, que propone como única realidad el presente, el aquí y el ahora, entendiendo esto como un estado de toma de consciencia, y no como una estrategia, como un eslogan para seducir a otros, o como un autoengaño destinado a camuflar o eludir el pasado, a la vez que el placer futuro se convierte en la meta y el deseo, pero ¿es el placer lo mismo que la felicidad?
Si vivenciamos la acción como algo no-violento, como un continuo ahora, en un estado de atención permanente, entonces esta llave más que cerrar una puerta, anulando, soterrando o castrando emociones, lo que hace es abrir otra, que es el motor de la alquimia interior, la ira transmutándose y convirtiéndose en el impulso que puede mover el mundo, que puede generar paz y benevolencia.
Para finalizar hay que decir que la paz no es algo que se pueda conquistar o adquirir, la paz es en realidad algo que se produce cuando hay ausencia de conflicto, y en toda conquista siempre hay guerra, ¿Cómo se puede obtener paz interior si nuestras acciones son beligerantes? Y además la paz es algo que ya esta dentro de nosotros mismos y que por lo tanto solo hay que permitir que se manifieste, lo que hace que todo intento destinado a su adquisición se convierta en banal, en puro consumismo o materialismo espiritual, a la vez que genera una visión de dependencia de lo exterior, como única fuente que emana y contagia la paz, dicho de otro modo es el entorno el que tiene que estar en paz para que yo pueda estar en paz. Pero ¿conduce este planteamiento a un estado de bienestar? Y ¿contribuye esto a la paz en general, al cese del conflicto?