Meditació
Per explicar la meditació primer cal comprendre allò que no és. La meditació no és pensar, ni un exercici de reflexió, ni tan sols un tipus de concentració; no és un trànsit hipnòtic, ni un ritual; no és res forçat ni sintètic. De fet, no podem parlar de la meditació sinó de les meditacions, ja que hi ha una important quantitat de mètodes que es proposen com a meditació. En realitat meditar no és fer alguna cosa, sinó que és quelcom que succeeix en un estat receptiu i obert, traslladant-nos de forma natural al present. En general, tot allò que podem anomenar meditació és un mètode que es caracteritza per generar un cert aquietament mental, que en última instància ens ajuda a un autèntic autoconeixement de la nostra naturalesa. És la resposta a la pregunta “Qui sóc jo? ”Es diu que la ment sempre està preguntant i en la meditació només hi ha respostes. És un procés que condueix a un estat d’unió d’un amb l’entorn. En la majoria de les meditacions hom aprèn a adonar-se, d’una forma directa i viva, del que està passant en el seu interior i com es relaciona això amb el que passa a l’exterior.
Millora de la salut i el benestar
Encara que no és el seu objectiu, la meditació afavoreix de forma evident la salut i el benestar, motiu pel qual actualment algunes branques de la psicologia i de la medicina han centrat la seva atenció també en les tècniques de la meditació, algunes de les quals tenen segles d’antiguitat. Així mateix, s’han realitzat diferents estudis que demostren de forma evident que la meditació augmenta l’atenció, fomenta la salut, minimitza l’estrès, desenvolupa la creativitat i augmenta les emocions positives tals com l’empatia, la paciència, l’alegria i l’amor. S’ha pogut observar que durant la meditació hi ha una disminució del consum d’oxigen, canvis bioquímics, sincronització de les ones cerebrals, descens del ritme cardíac i descens de la pressió arterial de cara als hipertensos. Aquells que la practiquen assíduament veuen com l’ansietat disminueix; la depressió i neurosi troben milloria; els reflexes augmenten; les síndromes d’abstinència degut a estats de dependència com el tabac, l’alcohol o les drogues disminueixen; el rendiment acadèmic millora notablement; la productivitat augmenta i el sistema immunològic resulta afavorit. Finalment, cal tenir en compte que l’èxit en els assoliments no ve determinat per cap capacitat en especial sinó per la pràctica seriosa i constant d’un mètode apropiat que està a l’abast de tots.
L’alquímia del ressorgir
Ressorgir és tornar a sorgir, recobrar les forces i ànims. Els éssers humans disposem d’un increïble capacitat de ressorgir, que està relacionada amb dos elements fonamentals, per una banda amb la connexió del refugi intern, que ens permet connectar amb la nostra pròpia naturalesa, on habita la força vital que ens permet ressorgir. D’altra banda està connectat amb l’actitud, amb les ganes de tornar a començar, amb deixar que els nous brots s’alcin per sobre del que és caduc.
Així ressorgir només és permetre que sorgeixi de nosaltres mateixos allò que ja està latent, allò que vol viure, allò que vol manifestar-se. I en deixar que això es produeixi descobrim el potencial de l’ energia del que és nou, de la bellesa de cada instant. És regenerar-se a un mateix, és descarregar, és sanejar, és convertir el que ens impedeix respirar en abonament que ens doni la llibertat.
Però encara que tot és nou, sempre ha estat allà, sempre a prop nostre, per tant ressorgir no és destruir, sinó regenerar, tornar a trobar el que mai s’hauria d’haver perdut, el sí -mateix.
En aquest seminari buscarem la forma de connectar amb el nostre refugi interior i beure allà de la font que ens permet regenerar i ressorgir.
Dóna-ho tot; Accepta-ho tot
Perquè quedes pres si la porta està oberta de bat a bat (Rumi)
Per omplir un recipient primer cal buidar-lo, l’art de donar-ho tot, prové de la confiança en el procés de la vida, en què no hi ha res a perdre, és un lliurament a allò que un fa, quan ho fa, sense reserves, és viure el present.
Així un no s’ancora en el passat, ni en els successos, és només informació i trànsit, però no la vida.
Tampoc es viu al món hipotètic del futur, ni dels objectius, així el camí, en el lloc en el qual un es troba, és l’única resposta, el com s’ha arribat esdevé del procés del passat en què ja no podem intervenir i el futur només serà a causa del present.
Per tant no viure en el present, és mantenir-se sempre en un cercle de repetició sense fi del Karma¹. Per poder créixer i també canviar les coses cal portar sempre el cor amb un, enamorar-se de cada instant, de cada petita cosa que sorgeix i desapareix, per ser un amb el canvi que és l’única constant.
Per poder fluir en un tot canviant, cal aprendre a acceptar, fins a arribar a acceptar-ho tot, això significa perdre la por que les coses siguin com són i vagin en una direcció diferent de la que un mateix vol, acceptar és per tant conèixer i viure el canvi, com una melodia lliure de ritme i de formes, la bellesa rau en aquesta naturalesa, l’inevitable només és la part lògica d’una magistral composició i tota resistència al canvi només és sofriment.
Per tant aquest és un seminari de donar i també de rebre, per després tornar a donar el que s’ha rebut, en un procés que no acaba mai, no hi ha res a perdre perquè res és nostre, nosaltres formem part del tot, quedar-se una part d’aquest sol és il·lusió.
Som gestors dels regals que rebem, de nosaltres depèn el temps que es queden al nostre costat, o si simplement els deixem que passin sense més.
¹Entenent-se per Karma la llei de causa i efecte, la qual proposa que allò que som avui prové dels nostres pensaments i accions d’ahir, i el que serem demà prové dels nostres pensaments i accions d’avui. Per tant l’única possibilitat de canviar les coses és viure en el present.
Quan les paraules sanen
De la manera com ens definim és com vivim
Les nostres experiències són el que són, per la manera com ens les expliquem a nosaltres mateixos
Les relacions amb els altres, estan totalment afectades, per la manera com ens comuniquem amb ells.
Tenim un estret vincle amb les paraules i la manera com les fem servir, aquestes en absoluts són neutres, poden emmalaltir, però també guarir, alteren o calmen, perjudiquen o ajuden, creen enemics o amics.
La influència que les paraules tenen en les nostres vides és total i el secret per beneficiar del seu potencial rau en la manera com les utilitzem, per això, no n’hi ha prou substituir unes paraules per unes altres, sinó que cal refer el diàleg intern, sobre les bases constructives, no en una lluita amb un mateix, sinó en un acte amable i integrador.
Així el treball que es proposa en aquest seminari, és prendre consciència del nostre propi discurs, dels compromisos implícits que aquest amaga i així poder intervenir per millorar-lo, convertint-lo en sanador per a nosaltres mateixos i per als altres
L’art de triar, La sendera de l’Heroi
Hi ha la idea comunament acceptada, que cal afavorir els pensament positius enfront dels negatius, encara que això en principi sembla sensat i sens dubte és millor que en nosaltres imperin els primers en lloc dels segons, la veritat és que si posem en pràctica aquest concepte ens precipitem cap a un conflicte interior, per una banda cal eliminar o exiliar alguns esdeveniments mentals que es produeixen en nosaltres, en pro d’altres que considerem millors. Això representa una fragmentació del propi si mateix, una multiplicitat antagònica de personatges, d’una banda trobem un productor o receptor de pensaments negatius, de l’altra, un treballador, esgotat abans de començar, que elabora o busca referents dels positius i finalment, el censor / jutge omnipotent, omnipresent, que decideix quins són positius i quins negatius, que és el bo i que és el dolent.
Aquesta discussió a tres es complica exponencialment a mesura que incrementem la distància entre els nostres fragments, és la inquietud del no resolt, del soterrat al prim vernís de la il.lusió, on l’única salvació sembla saber el motiu, la causa de la aparició d’aquests pensaments negatius o potser l’origen en una desesperada necessitat eliminar càrregues, o més aviat transmetre-les a manera de responsabilitat o de culpa, externament a manera de autojusticación (pares, mestres, cònjuges, treball, etc.), o internes ( com vaig fer això, si hagués fet allò, sóc un desastre, no m’organitzo, no sóc capaç, no tinc força de voluntat, etc.).
Si mirem això atentament, ens adonem que el procés és molt més negatiu que els pensaments que hi apareixen i que és la pròpia importància que li donem a aquests pensaments, es el que els converteix en poderosos.
Així doncs l’important no és que apareguin certs pensaments en la nostra ment, sinó que fem amb ells, aquí hi ha la veritable elecció, identificar-se amb uns, amb els altres o potser amb cap.
Un Samurai del segle XIV va dir:
No tinc pares;
faig del Cel i la Terra meus pares.
No tinc poder diví;
faig de l’honestedat meu poder diví.
No tinc recursos;
faig de la humilitat el meu suport.
No tinc el do de la màgia;
faig de la meva fortalesa d’ànim meu poder màgic.
No tinc vida ni mort;
faig de les ones de la respiració la meva vida i la meva mort.
No tinc cos;
faig del valor meu cos.
No tinc ulls;
faig de la resplendor del llamp meus ulls.
No tinc orelles;
faig del bon sentit les meves orelles.
No tinc membres;
faig de la vivacitat membres.
No tinc projecte;
faig de l’oportunitat meu designi.
No sóc un prodigi;
faig del respecte al Dharma (Doctrina, Llei) el meu miracle.
No tinc principis;
faig de l’adaptabilitat a totes les coses els meus principis.
No tinc amic;
faig de la meva ment el meu amic.
No tinc enemic;
faig de la meva falta d’atenció meu enemic.
No tinc armadura;
faig de la benevolència i la rectitud meva armadura.
No tinc Castell;
faig de la “saviesa immutable de la meva ment” el meu castell.
No tinc espasa;
Faig de “silenci de la ment i asuencia del jo” la meva espasa.
La Danza de la Presencia
La Danza de la Presencia
Cuando en yoga nos referimos a la ignorancia, no estamos hablando de la falta de conocimientos académicos, técnicos o culturales en general, que por otro lado son completamente útiles para la realización profesional, sino al desconocimiento de uno mismo y de las leyes que imperan en su interior. Esto no es una idealización, una suma de conceptos que generan una imagen, sino que se conforma como pura experiencia, como un estado de presencia constante, que solo puede devenir en comprensión y aceptación. De hecho si no se dan estas dos premisas probablemente estemos en donde siempre estamos, con distinta apariencia pero en el mismo lugar.
Uno puede estar ejecutando diversas posiciones “yoguicas”, e incluso estar sentado y pretender hacer meditación, mientras su mente esta recreándose en el divertido y agitado arte de la ensoñación, es decir pensando, en vez tomar conciencia, evadiéndose del sentir tal y como es, para pasar a imaginar, a desear, a juzgar, todo menos aceptar, todo menos comprender, en el juego “lo más que pienso lo menos que estoy en mí”.
Entrar en la presencia, en la atención solo puede producirse cuando este flujo cesa, es entonces cuando aparece el estado meditativo, producto del cese del conflicto, no de la imposición, ni adquisición de nada, ni del control, sino del estado que queda cuando la agitación se desvanece. Usando una analogía, es como un estanque en el que van cayendo piedrecitas, si intentas parar las ondas que estas generan, con las manos o con cualquier otra cosa, lo que en realidad consigues es que aparezcan más ondas, lo que quiere decir que para que aparezca la calma hay que cesar la beligerancia, hay que vencer sin combatir, es la única manera de ganar, porque si tu luchas contra ti mismo ¿Quién ganara y quien perderá?. Al decir esto aparece inmediatamente la tentación de una solución, hay que parar este torrente de pensamientos, eliminarlos, son negativos, me intoxican, otra vez el general del ejército enarbolando la bandera en pro de conquistas mil. En seguida la mente dice esto es bueno y claro en consecuencia hay algo malo a erradicar, estos pensamientos que consideramos negativos o malos, nos inspiran miedo a que acontezcan o a que no acontezcan, el miedo es el fabricante de armas, es entonces cuando aparece el general, que es el deseo y empieza la lucha.
Si miramos profundamente los pensamientos, ni son buenos, ni malos, son solo flujos de energía, El problema consiste en realidad, en la importancia que le damos a algo que bien mirado es sumamente transitorio, y al apego que tenemos al proprio pensamiento y al proceso de pensar, he ahí el estado de ensoñación, en el que estamos inmerso casi la totalidad del tiempo, es la dinamo de la ignorancia y el mal estar, lo que nos aleja de lo único que nos puede ayudar, la atención o presencia.
Cuando más sumido en la ensoñación, más aislado, más solo, olvidado de sí mismo, todo está lejano, las personas solo son algo, el sentimiento de pobreza y de escasez es lo único que nos llena. Ante esto lo fácil sería dejarse llevar por un sentimiento pesimista, que es el que ayuda al indolente a dejarse ir, promulgando un determinismo y la incapacidad de progreso, tal vez culpando al universo de la propia mala suerte, pero nada más alejado de la realidad, si bien este proceso es potente y difícil de erradicar, lo cierto es que es algo reversible, y que todos en potencia estamos capacitados para darle la vuelta, para progresar, eso sí, implica una inversión en nosotros mismos, un arduo trabajo, pero acaso es mejor estar sufriendo.
Para cualquier información del seminario de yoga llamar al 651 66 45 17