Meditació
Per explicar la meditació primer cal comprendre allò que no és. La meditació no és pensar, ni un exercici de reflexió, ni tan sols un tipus de concentració; no és un trànsit hipnòtic, ni un ritual; no és res forçat ni sintètic. De fet, no podem parlar de la meditació sinó de les meditacions, ja que hi ha una important quantitat de mètodes que es proposen com a meditació. En realitat meditar no és fer alguna cosa, sinó que és quelcom que succeeix en un estat receptiu i obert, traslladant-nos de forma natural al present. En general, tot allò que podem anomenar meditació és un mètode que es caracteritza per generar un cert aquietament mental, que en última instància ens ajuda a un autèntic autoconeixement de la nostra naturalesa. És la resposta a la pregunta “Qui sóc jo? ”Es diu que la ment sempre està preguntant i en la meditació només hi ha respostes. És un procés que condueix a un estat d’unió d’un amb l’entorn. En la majoria de les meditacions hom aprèn a adonar-se, d’una forma directa i viva, del que està passant en el seu interior i com es relaciona això amb el que passa a l’exterior.
Millora de la salut i el benestar
Encara que no és el seu objectiu, la meditació afavoreix de forma evident la salut i el benestar, motiu pel qual actualment algunes branques de la psicologia i de la medicina han centrat la seva atenció també en les tècniques de la meditació, algunes de les quals tenen segles d’antiguitat. Així mateix, s’han realitzat diferents estudis que demostren de forma evident que la meditació augmenta l’atenció, fomenta la salut, minimitza l’estrès, desenvolupa la creativitat i augmenta les emocions positives tals com l’empatia, la paciència, l’alegria i l’amor. S’ha pogut observar que durant la meditació hi ha una disminució del consum d’oxigen, canvis bioquímics, sincronització de les ones cerebrals, descens del ritme cardíac i descens de la pressió arterial de cara als hipertensos. Aquells que la practiquen assíduament veuen com l’ansietat disminueix; la depressió i neurosi troben milloria; els reflexes augmenten; les síndromes d’abstinència degut a estats de dependència com el tabac, l’alcohol o les drogues disminueixen; el rendiment acadèmic millora notablement; la productivitat augmenta i el sistema immunològic resulta afavorit. Finalment, cal tenir en compte que l’èxit en els assoliments no ve determinat per cap capacitat en especial sinó per la pràctica seriosa i constant d’un mètode apropiat que està a l’abast de tots.
L’Univers del Ego per Arthur C. Clark. Reflexions sobre “La fi de la infància”
La fi de la infància, escrit per Arthur C. Clark al 1953, relata l’arribada d’éssers d’un altre planeta a la terra, segons sembla, amb intencions benignes. Aquests éssers consideren que la humanitat no està preparada per assumir l’aspecte físic d’aquests éssers, per la qual cosa durant 50 anys no es mostren davant la humanitat, així com no revelen tampoc els seus plans.
Davant d’aquesta actitud alienígena els humans prenen diferents postures. N’hi ha que creuen que no són realment éssers superiors ni en forma ni en intel·ligència, i mostrar-se els faria febles. N’hi ha que creuen que són éssers malignes que oculten les seves veritables intencions, tot i que dels seus actes no es desprèn més que preocupació per la humanitat. Gràcies a les intromissions dels anomenats “Supersenyors” la humanitat deixa enrere les guerres, la fam, i es recondueix cap a conductes socialment responsables.
Després de 50 anys vetllant aparentment per la humanitat, per fi es mostren. Resulten tenir l’aspecte amb què històricament la humanitat representava al diable. Casualitat? Memòria segons els visitants, que al·leguen que una comunitat com la humana pot tenir records del futur. En l’inconscient col·lectiu de la humanitat l’arribada d’aquests éssers està vinculada amb l’Apocalipsi, per alguna raó.
Van passant els anys, i sembla que ningú pugui provar que les intencions dels visitants no són positives. Però el camí que estan traçant per a la humanitat va cap a un lloc molt concret: la humanitat és apta per fer un salt evolutiu del que són incapaços els visitants, tot i ser intel·lectualment evolucionats, i com a simples servidors d’una intel·ligència realment superior han vingut a preparar la humanitat. L’anomenada “Superment” és l’ens realment superior, que no té integritat física. En el moment en què els nens humans desenvolupen percepcions extrasensorials i capacitats que van més enllà de l’estrictament corpori, la humanitat està prou educada com per no destruir-se a si mateixa. Finalment succeirà la transfiguració, en la qual els nens perden tota la seva identitat individual, i la raça humana quedarà fusionada amb la superment, en un estat irreconeixible d’existència.
Són moltes les consideracions psicològiques que es poden fer sobre les diferents reaccions humanes davant d’una invasió alienígena, també sobre l’estil de Clark, i la manera que té de filar una història a través de més de cent anys. És notable l’impacte que té el realitzar que, per molt que l’objectiu sigui formar part d’alguna cosa gran i meravellosa, l’humà és sempre reticent a renunciar al seu ego. Aquest fet, aquí representat amb la transformació dels humans a la “Superment”, es pot veure perfectament en la dificultat que es té molts cops al camp del creixement personal i la meditació, de renunciar a emocions, pensaments i conductes que creiem són les que ens defineixen i ens fan “ser qui som”. Encara que en realitat siguin la causa del nostre sofriment.
Però el que crida l’atenció la significació del diable. Representa tot allò que la humanitat no és capaç de corregir per si sola, ja que la seva pròpia moral li impedeix prendre les decisions necessàries. Davant l’ús injustificat de la força per un govern per discriminar una part de la població (aparheid) només cal aplicar una força encara superior. I sense un ens aliè encarregat d’ajusticiar els dolents, els humans acaben sent sempre jutge i part. S’entra aquí en un bucle del qual no es pot sortir: ¿i si cada part que empra tota la força que té cregués realment estar fent el “millor”? Quedem relegats a la imposició externa d’evitar aquelles conductes que ensacaben destruint. ¿I que té de peculiar la visió externa, que és capaç de discernir que és realment el “millor” i imposar? Una visió global, prenen la humanitat per un conjunt. La parcialitat ve quan un pren la perspectiva d’un individu o un grup d’ells. El millor per a un grup pot no ser el millor per a un altre però si prenem el grup en el seu conjunt no hi ha diatriba.
Podem arribar a la conclusió que el que necessita la humanitat és veure’s a ella mateixa com una unitat, amb infinites peces que la formen, que no té contorns determinats en realitat, ja que tots estem interrelacionats.
En la història de Clark, la humanitat no és capaç de fer aquest pas de manera intuïtiva i necessiten que els imposin la pau per poder arribar a ser un tot sense autodestruir-se.
Sigui quina sigui la destinació que li espera a la humanitat en aquest univers, si és que n’hi ha algun més enllà de la pròpia conservació, és des de tots els punts de vista el cessament de l’autodestrucció el punt d’inflexió determinant en l’evolució. Això passa per ser conscient de que no existeixen tercers, de qué destruir a l’altre, sigui quina sigui la seva raça, nacionalitat o creença es destruir-se a un mateix. I no hi ha cap altre camí per assolir aquesta consciència que el treball personal, constant i honest. Canvia’t a tu mateix i canviaràs el món.
No se si Clark va imaginar realment en Karellen baixant de la nau, o a ell mateix.
Referències
Arthur C. Clarke. (2010). El fin de la infancia. Barcelona: Ediciones Minotauro.
Pedro Gómez-Esteban. (24 de 04 de 2007). ¿Has leído “El fin de la infancia”, de Arthur C. Clarke? Obtingut de El tamiz: http://eltamiz.com/2007/04/24/%C2%BFhas-leido-el-fin-de-la-infancia-de-arthur-c-clarke/
Santiago L. Moreno. (s.f.). El fin de la infancia . Obtingut de bibliopolis: http://www.bibliopolis.org/resenas/rese0016.htm
Wikipedia. (13 de 08 de 2015). El fin de la infancia. Obtingut de Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/El_fin_de_la_infancia
L’alquímia del ressorgir
Ressorgir és tornar a sorgir, recobrar les forces i ànims. Els éssers humans disposem d’un increïble capacitat de ressorgir, que està relacionada amb dos elements fonamentals, per una banda amb la connexió del refugi intern, que ens permet connectar amb la nostra pròpia naturalesa, on habita la força vital que ens permet ressorgir. D’altra banda està connectat amb l’actitud, amb les ganes de tornar a començar, amb deixar que els nous brots s’alcin per sobre del que és caduc.
Així ressorgir només és permetre que sorgeixi de nosaltres mateixos allò que ja està latent, allò que vol viure, allò que vol manifestar-se. I en deixar que això es produeixi descobrim el potencial de l’ energia del que és nou, de la bellesa de cada instant. És regenerar-se a un mateix, és descarregar, és sanejar, és convertir el que ens impedeix respirar en abonament que ens doni la llibertat.
Però encara que tot és nou, sempre ha estat allà, sempre a prop nostre, per tant ressorgir no és destruir, sinó regenerar, tornar a trobar el que mai s’hauria d’haver perdut, el sí -mateix.
En aquest seminari buscarem la forma de connectar amb el nostre refugi interior i beure allà de la font que ens permet regenerar i ressorgir.