La moral
Cada vegada la ciència ens aproxima més cap a les visions orientals, en la seva proposta de que l’home està dotat d’informació innata, que suposa una consciència moral prèvia a la socialització o l’adquisició d’algun sistema religiós, això lluny de desmentir l’espiritualitat subjacent en les religions, en realitat explica perquè en general totes comparteixen una sèrie de principis universals, com ara no matar, no robar i afavorir el benestar del proïsme.
Les últimes troballes semblen demostrar que en l’home hi ha unes Neurones Mirall, situades en l’escorça cerebral (Bleichmar, Hugo, 2001), i que comuniquen amb el sistema límbic o emocional (Olson, 2008). Aquestes cèl·lules permeten d’una banda, copiar aquella acció que estem percebent, per a posteriorment poder reproduir-la. D’altra banda, com aquestes neurones es troban íntimament lligades al sistema límbic, permeten tenir experiències de certs estats afectiu / emocionals, al marge de no estar vivint allò que els causa. És una forma de captar les ments dels altres no gràcies al raonament sinó mitjançant la una experiència directa. (Olson, 2008).
Aquest procés produeix una ràpida interiorització que suposa importants implicacions, en primer lloc perquè això significa una forma d’aprenentatge ràpid, és a dir un sistema de transmissió d’informació sense parangó en el regne animal. En segon lloc cal tenir en compte el fet que el cervell no distingeix entre realitzar una acció o visualitzar que s’està executant, és a dir que s’activen les mateixes connexions neuronals, quan un es veu a si mateix caminant, encara que estigui assegut al sofà, que quan camina realment, el que significa que la visualització és una forma d’entrenament mental que prepara per l’acció, si bé el procés ha de completar-se posteriorment amb acció física i l’entrenament corporal, per exemple quan veiem una persona doblegar de una forma concreta un paper per aconseguir amb això una forma determinada, gairebé al moment, si la forma no és molt complicada ens sentim capaços de realitzar la mateixa tasca, encara que és cert que en posar-nos en l’acció descobrim la realitat de la dificultat del que hem observat, si no tinguéssim la capacitat d’integrar dins de nosaltres mateixos les accions que realitzen altres, veient-nos a nosaltres mateixos com a actors d’aquestes accions, cosa que facilita la propiocepció, resultaria complex sinó impossible aprendre a fer la majoria accions, especialment aquelles que comporten el maneig d’estris. Segurament aquest descobriment és el que ha portat a alguns esportistes d’elit a complementar el seu entrenament físic amb tècniques de visualització, on el subjecte que s’entrena, es veu a si mateix fent els exercicis que li resulten més difícils.
En tercer lloc, aquesta capacitat de poder interioritzar les actituds d’altres, no només afecta a l’aspecte purament conductual, sinó també al emocional / afectiu, és a dir hi ha un contagi emocional, així quan anem al cinema i la pel·lícula resulta trista podem acabar plorant, encara que no estiguem patint directament cap esdeveniment trist, fins i tot sabent que el que està succeint a la pantalla és fictici.
L’empatia esdevindria com a resultat lògic d’aquesta capacitat i seria el principi fonamental pel qual ens posem en el lloc d’altres sense necessitat de viure les experiències que causen la seva aflicció, alegria o altres. Si això és una capacitat, la manca d’aquesta capacitat s’ha de veure forçosament com un problema i de fet guarda una estreta relació amb el bon estat de salut mental. A més cal preguntar-se, encara que inhibim o no siguem conscients de les afliccions dels altres, si en realitat això implica que no les percebem. Si convenim a entendre que la informació empàtica està dotada de sentit al marge que vulguem admetre-ho o ens adonem d’ell, entendrem perquè en moltes religions es proposa com nociu per a un mateix el dolor que es causa a altres, perquè si d’alguna manera encara que sigui inconscientment notem el sofriment d’altres això ha de causar necessàriament dolor i sofriment a nosaltres.
L’empatia esdevé almenys inicialment d’un procés purament innat, on es contagia més que es comprèn, això sembla quedar demostrat gràcies a trobar certes conductes empàtiques, en nadons a partir dels 18 mesos. L’evidència també mostra que podem inhibir aquesta sensibilitat o potenciar-gràcies a certs processos socialitzadors i / o psicològics, a més hi ha individus especialment sensibles a l’emocionalitat dels altres.
No hi ha dubte que la pròpia cultura, els hàbits, els costums i l’aprenentatge dins d’un entorn social determinat, esbiaixa, afavoreix o entorpeix l’aparició de conductes empàtic / morals i altruisme, però hi ha una predisposició genètica, probablement això és el que explica perquè totes les cultures té una sèrie de preceptes ètic / morals comuns, que podem anomenar universals, encara que aquestes cultures estiguin o hagin estat totalment aïllades entre si.
Aquesta predisposició també ajudaria a entendre el fenomen de la resiliència, és a dir perquè una persona és capaç de sortir d’un ambient tòxic, sense que aparentment tingui opcions per a això, per exemple aquell nen que neix en el si d’una família de delinqüents, en un barri marginal on tots els altres nens estan submergits en l’espiral de violència i que per tant hauria de tenir una inclinació semblant a allò que està veient, i no obstant això és capaç de sortir de tot això, tenir una vida allunyada de la violència i un treball completament honrat. Això no vol dir que sigui fàcil sortir de certs ambients, ja que el pes dels referents socials que tenim és molt fort, però demostra que hi ha una comprensió innata de que és el bé i que és el mal, en el sentit que el que ajuda a altres o que és el que els perjudica.
El que ens porta a entendre que no cal imposar un rígid sistema de normes per a convertir-nos en éssers morals, sinó més aviat acompanyar i afavorir el desenvolupament de les potencialitats humanes, la qual cosa sobretot requereix “estar” més que ordenar.
Com afirma Richard Leakey som humans a partir que vam aprendre a compartir el menjar (Olson, 2008)
Visualització, somni i Imaginació
Visualitzar és una capacitat de la qual estem dotats i que permet copiar / enganxar dins nostre imatges, copiant de la realitat allò que veiem en altres, és a dir de veure’s un mateix reproduint l’actitud que està executant un altre ésser. Un altre aspecto esdevé del fet que la visualització no es mou en el pla verbal, sinó mitjançant signes dotats de poder simbòlic, la qual cosa va més enllà de la pròpia definició mitjançant estructures gramaticals, l’arbre és molt més que la seva definició, el que significa que en visualitzar un arbre absorbim el contingut no definit però que no obstant això existeix en l’arbre.
Això permet crear composicions d’imatges, encara que siguin irreals, que continguin un alt potencial informatiu, per exemple si visualitzem un home levitant amb un halo de llum al voltant del seu cap, automàticament ens impregnem del contingut simbòlic que conté aquesta imatge. Lògicament això tanca un potencial enorme, que ha d’usar-se amb prudència i coneixement del simbolisme que tancan les imatges amb què es treballa, ja que l’absorció d’informació d’aquesta manera és més forta i rica que mitjançant les paraules, en conseqüència l’adquisició de missatges contradictoris o que xoquin amb la pròpia estructura interna de l’individu poden provocar fortes reaccions no desitjades en aquells que les visualitzen.
La visualització no s’ha de confondre amb altres formes de representació d’imatges mentalment. La característica fonamental d’aquestes altres modalitats és que les imatges són autoproduïdes en comptes de assimilades. Dues d’aquestes modalitats destaquen clarament i es confonen amb la visualització.
En primer lloc trobem el somiar o somiar despert, aquí les imatges es produeixen espontàniament, sense intencionalitat, descontroladament i solen ser la forma que té la nostra ment d’explicar alguns esdeveniments, reflectir els nostres desitjos o temors, com ens va proposar Freud a la seva obra sobre la interpretació dels somnis.
En segon lloc trobem el fenomen de la imaginació, aquesta modalitat és diferent de les altres dues en l’aspecte de que l’individu sol buscar les imatges o la seva producció, per realitzar composicions estètiques. La recerca se sol fer d’una forma conscient, mentre que les imatges solen aparèixer de forma inesperada, a manera d’inspiració, encara que cal tenir en compte dues coses: la sembra prèvia que l’individu ha realitzat tant des del punt de vista de la introducció de les dades, com de la recuperació d’aquests, i un factor atencional latent, és a dir que s’ha deixat cercan en un estat de baixa freqüència, però permanent, com un senyal d’alarma que ens avisa quan alguna cosa s’assembla a allò que estem buscant .
Així en la visualització hi ha una elecció voluntària de les imatges que s’admeten per a ser processades, no es pretén la creació d’imatges en si, sinó més aviat la utilització d’aquestes i / o del seu contingut simbòlic per poder assimilar certes propietats que contenen, transferint així la potencialitat que aquestes imatges tanquen i convertint-les en pròpies de manera que operin canvis en motlles interns en aquell que se les s’adhereix.
Mentre que les imatges en els diferents graus de la son, reflectirien de manera simbòlica els diferents estats dels propis motlles, i la imaginació apel·la a la creació d’imatges per transmetre informació amb una certa estètica.
Bibliografia
Bleichmar, Hugo. (5 novembre 2001). obertures psicoanalítiques. Recuperat el 7 gener 2011, de Revista internacional de psicoanàlisi n º 9:http://www.aperturas.org/articulos.php?id=0000187&a=La-identificacion-y-algunas-bases-biologicas-que-la- possibiliten
Olson, G. (2008). De les neurones mirall a la neuropolítica moral. Revista Polis, Vol-7(núm. 20), 313-334
Redes – Existe una moral innata: http://www.rtve.es/swf/v2/embed/74214_es_videos/RTVEPlayer.swf
Los últimos hallazgos parecen demostrar que en el hombre existen unas Neuronas Espejo, situadas en la corteza cerebral (Bleichmar, Hugo, 2001), y que comunican con el sistema límbico o emocional (Olson, 2008). Estas células permiten por un lado, copiar aquella acción que estamos percibiendo, para posteriormente poderla reproducir. Por otro lado al encontrarse estas neuronas, íntimamente ligadas al sistema límbico permiten tener experiencias de ciertos estados afectivo/emocionales, al margen de no estar viviendo aquello que los causa. Es una forma de captar las mentes de los otros no gracias al razonamiento sino mediante la una experiencia directa. (Olson, 2008).
Este proceso produce una rápida interiorización que supone importantes implicaciones, en primer lugar porque esto significa una forma de aprendizaje rápido, es decir un sistema de transmisión de información sin parangón en el reino animal. En segundo lugar hay que tener en cuenta el hecho de que el cerebro no distingue entre realizar una acción o visualizar que se está ejecutando, es decir que se activan las mismas conexiones neuronales cuando uno se esa viendo a si mismo andando aunque esté sentado en el sofá, que cuando anda realmente, lo que significa que la visualización es una forma de entrenamiento mental que prepara para la acción, si bien el proceso debe de completarse posteriormente con acción física y el entrenamiento corporal, por ejemplo cuando vemos a una persona doblar de una forma concreta un papel para conseguir con ello una forma determinada, casi al momento, si la forma no es muy complicada nos sentimos capaces de realizar la misma tarea, aunque es cierto que al ponernos en la acción descubrimos la realidad de la dificultad de lo que hemos observado, si no tuviéramos la capacidad de integrar dentro de nosotros mismos las acciones que realizan otros, viéndonos a nosotros mismo como actores de estas acciones, cosa que facilita la propiocepción, resultaría complejo sino imposible aprender a realizar la mayoría acciones, especialmente aquellas que entrañan el manejo de utensilios. Seguramente este descubrimiento es el que ha llevado a algunos deportistas de elite a complementar su entrenamiento físico con técnicas de visualización, donde el sujeto que se entrena, se ve a sí mismo realizando aquellos ejercicios que le resultan más difíciles.
En tercer lugar, esta capacidad de poder interiorizar las actitudes de otros, no solo afecta al aspecto puramente conductual, sino también al emocional/afectivo, es decir existe un contagio emocional, así cuando vamos al cine y la película resulta triste podemos acabar llorando, aun que no estemos sufriendo directamente ningún acontecimiento triste, incluso a sabiendas de que lo que está sucediendo en la pantalla es ficticio.
La empatía devendría como resultado lógico de esta capacidad y seria el principio fundamental por el cual nos ponemos en el lugar de otros sin necesidad de vivir las experiencias que causan su aflicción, alegría u otros. Si esto es una capacidad, la falta de esta capacidad ha de verse forzosamente como un problema y de hecho guarda una estrecha relación con el buen estado de salud mental. Además cabe preguntarse, aunque inhibamos o no seamos conscientes de las aflicciones de los otros, si en realidad esto implica que no las percibimos. Si convenimos a entender que la información empática está dotada de sentido al margen de que queramos admitirlo o nos demos cuenta de él, entenderemos porque en muchas religiones se propone como nocivo para uno mismo el dolor que se causa a otros, pues si de alguna manera aunque sea inconscientemente notamos el sufrimiento de otros eso ha de causarnos necesariamente dolor y sufrimiento a nosotros.
La empatía deviene al menos inicialmente de un proceso puramente innato, donde se contagia más que se comprende, esto parece quedar demostrado gracias a encontrar ciertas conductas empáticas, en bebes a partir de los 18 meses. La evidencia también muestra que podemos inhibir esta sensibilidad o potenciarla gracias a ciertos procesos socializadores y/o psicológicos, además existen individuos especialmente sensibles a la emocionalidad de los otros.
No cabe duda que la propia cultura, los hábitos, las costumbres y el aprendizaje dentro de un entorno social determinado, sesga, favorece o entorpece la aparición de conductas empático/morales y altruismo, pero existe una predisposición genética, probablemente esto es lo que explica porque todas las culturas tiene una serie de preceptos ético/morales comunes, que podemos llamar universales, aunque dichas culturas estén o hayan estado totalmente aisladas entre sí.
Esta predisposición también ayudaría a entender el fenómeno de la resiliencia, es decir porque una persona es capaz de salir de un ambiente toxico, sin que aparentemente tenga opciones para ello, por ejemplo aquel niño que nace en el seno de una familia de delincuentes, en un barrio marginal donde todos los otros niños están sumergidos en la espiral de violencia y que por lo tanto debería de tener una inclinación parecida a aquello que está viendo como punto de referencia y sin embargo es capaz de salir de todo esto, tener una vida alejada de la violencia y un trabajo completamente honrado. Esto no quiere decir que sea fácil salir de ciertos ambientes, pues el peso de los referentes sociales que tenemos es muy fuerte, pero demuestra que existe una comprensión innata de que es el bien y que es el mal, en el sentido de que lo que ayuda a otros o que es lo que les perjudica.
Lo que nos lleva a entender que no es preciso imponer un rígido sistema de normas para convertirnos en seres morales, sino más bien acompañar y favorecer el desarrollo de las potencialidades humanas, lo cual sobretodo requiere “estar” más que ordenar.
Como afirma Richard Leakey somos humanos a partir de que aprendimos a compartir la comida (Olson, 2008)
Visualización, Ensoñación e Imaginación
Visualizar es una capacidad de la que estamos dotados y que permite copiar/pegar dentro nuestro imágenes, por un lado copiando de la realidad aquello que vemos en otros, es decir de verse uno mismo reproduciendo la actitud que está ejecutando otro ser. El otro aspecto deviene del hecho de que la visualización no se mueve en el plano verbal, sino mediante signos dotados de poder simbólico, lo que va más allá de la propia definición mediante estructuras gramaticales, el árbol es mucho más que su definición, lo que significa que al visualizar un árbol absorbemos contenido no definido pero si existente en el árbol.
Esto permite crear composiciones de imágenes que como tal sean irreales, pero que encierren un alto potencial informativo, por ejemplo si visualizamos un hombre levitando con un halo de luz alrededor de su cabeza, automáticamente nos impregnamos del contenido simbólico que contiene esta imagen. Lógicamente esto encierra un potencial enorme, que ha de usarse con prudencia y conocimiento del simbolismo que encierra las imágenes con que se trabaja, pues la absorción de información de esta manera es más fuerte y rica que mediante las palabras, en consecuencia la adquisición de mensajes contradictorios o que choquen con la propia estructura interna del individuo pueden provocar fuertes reacciones no deseadas en aquellos que las visualizan.
La visualización no debe confundirse con otras formas de representación de imágenes mentalmente. La característica fundamental de estas otras modalidades es que la imágenes son autoproducidas en vez de asimiladas. Dos de estas modalidades destacan claramente y se confunden con la visualización.
En primer lugar encontramos el sueño(soñar)/ensoñación(soñar despierto) aquí las imágenes se producen espontáneamente, sin intencionalidad, descontroladamente y suelen ser la forma que tiene nuestra mente de explicar algunos acontecimientos, reflejar nuestros deseos o temores, como explico Freud en su obra sobre la interpretación de los sueños.
En segundo lugar encontramos el fenómeno de la imaginación, esta modalidad es distinta a las otras dos en el aspecto de que el individuo suele buscar las imágenes o su producción, para realizar composiciones estéticas. La búsqueda se suele hacer de una forma consciente, mientras que las imágenes suelen aparecer de forma inesperada, a modo de inspiración, aunque hay que tener en cuenta dos cosas: la siembra previa que el individuo a realizado tanto desde el punto de vista de la introducción de los datos de la recuperación de estos; y un factor atencional latente, es decir que se ha dejado búsqueda en un estado de baja frecuencia, pero permanente, como una señal de alarma que nos avisa cuando algo se parece a aquello que estamos buscando.
Así en la visualización hay una elección voluntaria de las imágenes que se admiten para ser procesadas, no se pretende la creación de imágenes en sí, sino más bien la utilización de estas y/o de su contenido simbólico para poder asimilar ciertas propiedades que contienen, transfiriendo así la potencialidad que estas imágenes encierran y convirtiéndolas en propias de manera que operen cambios en moldes internos en aquel que se las adhiere.
Mientras que las imágenes en los distintos los distintos grados de sueño reflejarían de forma simbólica los diferentes estados de los propios moldes, y la imaginación apela a la creación de imágenes para transmitir información con una cierta estética.
Bibliografía
Bleichmar, Hugo. (05 de 11 de 2001). aperturas psicoanalíticas . Recuperado el 07 de 01 de 2011, de Revista internacional de psicoanálisis nº 9: http://www.aperturas.org/articulos.php?id=0000187&a=La-identificacion-y-algunas-bases-biologicas-que-la-posibilitan
Olson, G. (2008). De las neuronas espejo a la neuropolítica moral. Revista Polis , Vol-7 (nº 20), 313-334.
Redes- existe una moral innata: http://www.rtve.es/swf/v2/embed/74214_es_videos/RTVEPlayer.swf