Meditació en temps d’incertessa

“Un ocell posat en un arbre mai té por que la branca es trenqui, perquè la seva confiança no està en la branca, sinó en les seves pròpies ales.”

Sembla que vivim temps d’incertesa, en els quals cada dia apareix nova informació que no ens aporta cap coneixement, en els quals les normes canvien en hores, i no podem fer plans a un parell de setmanes vista perquè no sabem què podrem fer llavors.

La incertesa xoca frontalment amb la nostra necessitat de control, de sentir seguretat. Veiem com els nivells d’estrès i nerviosisme són cada vegada més grans entre la població, perquè no només la malaltia, sinó també aquesta constant incertesa ens connecta d’una forma primària amb la por. La nostra ment fa del control l’eina amb la qual s’enfronta a la vida, pretenent preveure i conèixer les situacions possibles per planejar i preparar-se per tota possible contingència. Aquesta capacitat ens fa sentir segurs, creure que allò extern serà d’una manera concreta i estable, ens dóna marge per construir la realitat que nosaltres volem. Al cap i a la fi, es tracta que estem projectant els nostres desitjos, treballant a poc a poc per arribar al resultat que volem, tenint en compte que les circumstàncies externes no canviessin més enllà del que pugui encaixar en els nostres plans.

La realitat és que no tenim cap control sobre el que pot succeir. Ni tan sols abans de la pandèmia érem immunes a malalties o accidents, canvis sobtats en el nostre treball o problemes en les nostres relacions personals que no esperàvem. Però preteníem que no era així, que, tot i que puntualment podia succeir una “desgràcia”, estàvem fora de perill.

En la situació actual, lo extraordinari s’ha tornat habitual, i la rapidesa amb que canvien les circumstàncies i la quantitat de directrius, de vegades poc clares, que rebem, fa que aquesta realitat que preteníem negar, es faci òbvia i impossible d’eludir. Moltes persones, acostumades a viure en aquesta construcció mental d’una falsa seguretat, estan patint grans alts i baixos emocionals, per no poder adaptar-se a aquesta situació, i no saber com gestionar la por ni desenvolupar la capacitat d’adaptació i flexibilitat necessàries per encarar la poca incidència que les nostres decisions tenen realment sobre el que succeeix.

Pretenem conduir una llanxa a motor que pot anar riu amunt si li plau, quan la veritat és que viatgem a una petita embarcació de fusta, fràgil, que ens porta inexorablement riu avall, i on el nostre màxim assoliment és saber relaxar-nos, acceptar cap a on anem i balancejar-nos suaument, des de la calma, per a dirigir-nos, potser, cap a un costat del riu més plàcid.

Per aconseguir-ho, disposem d’aquesta gran eina que és la meditació.

La meditació és una tècnica mil·lenària, utilitzada per múltiples tradicions i desenvolupada de moltes maneres diferents. Totes tenen en comú el fer-nos mirar cap a dins, i ajudar-nos a desmadejar el cabdell per començar a albirar aquesta certesa que habita dins nostre.

La pràctica habitual de la meditació ens fa aprofundir en nosaltres, veure els patrons mentals que alimenten les nostres pors, però també connectar amb el nostre potencial, i sobretot amb aquest lloc de calma a què podem acudir al mig de qualsevol huracà.

Aquest mirar cap endins, ens fa enfrontar-nos amb els enganys de la nostra ment per crear-nos falses expectatives, com el fet que podem controlar el que succeeix. Al contrari, després d’una pràctica prolongada, veurem amb claredat com tot és transitori i l’únic al que agafar-se és la nostra llum interior. Potser sembli descoratjador, però, ens el contrari, realitzar aquest fet significa deixar de dependre de res extern a nosaltres, saber que tot pot ensorrar-se al nostre voltant sense que aquesta llum s’apagui, mentre sapiguem mantenir encesa la seva flama. Per fer-ho, es tracta de no deixar-se portar per les emocions com la por o la desesperança, que, si bé tenen el seu paper i són de gran ajuda en moments de perill extrem, en el dia a dia ens paralitzen i posen un vel davant les nostres pròpies capacitats. Per això necessitem observar detingudament dins nostre, veure d’on neixen els diferents impulsos, els pensaments, i acceptar. Acceptar que les coses no seran com volem, que no hi ha res permanent, que tot pot ser perdut. Acceptar, i alhora, seguir veient la meravellosa simplicitat de la felicitat, el content interior que neix en la senzillesa de la quotidianitat, en la capacitat de gestionar aquestes situacions que no volem, i veure que aquesta petita llum interior és suficient per trencar una immensa i profunda foscor.

La meditació ens ajuda a veure cara a cara el que pretenem amagar a l’armari perquè no ens agrada, perquè ens espanta, ens dóna eines per enfrontar-ho i acceptar-ho, i un cop fet, un cop hem acceptat que no serveix de res resistir més que per trencar-se, des de la nostra nova flexibilitat, com el bambú, podrem sostenir-nos davant qualsevol vendaval. Podrem construir una nova realitat, basada ja no a l’aferrament al que coneixem, en pretendre que el nostre entorn romangui estàtic, sinó a saber adaptar-nos a allò canviant, a romandre fidels només a aquesta llum interior mentre el dinamisme extern no fa més que motivar-nos al propi canvi i al desenvolupament de les nostres capacitats. La humanitat ha passat per moments de crisi contínuament, no és una excepció ni mala sort que ens hagi tocat viure això, a tota generació li toca viure el seu repte. Depèn de cadascun de nosaltres què fer amb aquesta experiència de vida.

Alguns, que esteu passant per moments realment durs, em llegireu i pensareu que tot això és un conte, molt bonic en la teoria però que no es pot aplicar en la pràctica. Què les vostres circumstàncies són insalvables, què com aneu a acceptar l’inacceptable. No hi ha altra opció. Només podeu confiar què sou capaços.

Us dic, només proveu-ho. Trobeu un espai de silenci, a casa, encara que hagi de ser tancats en el bany, quan tots ja dormen, o al cotxe aparcats abans d’entrar a la feina. No es necessita un entorn ideal. Manteniu l’esquena recta, tanqueu els ulls i observeu la vostra pròpia respiració. A cada pensament responeu amb una connexió més profunda en la vostra respiració. Un espai infinit s’obrirà en el vostre interior, deixeu que us aculli, aquesta és la vostra llar, de la qual ningú ni res us pot privar. Sapigueu que hi és, que sempre podeu tornar a ella, i que és l’únic real i imperible.