Sobre la Confiança
Què és la confiança?
Aquesta paraula ens proposa que hem de “connectar” amb la “fe”. Això implica entre moltes altres coses, abandonar-se a, recolzar-se en, donar crèdit, seguretat en si mateix.
Tot i això, la confiança igual que qualsevol altre concepte no té continguts a part dels que articulen els usos de les paraules. Les paraules són poderoses, però no pas per mostrar la realitat, sinó pel contingut simbòlic que el que les escolta té al respecte del concepte que expressen. És clar que cap paraula, ni la definició de la mateixa és contenidor de la realitat que intenta descriure, per exemple, ni la paraula persona, ni la seva definició amb paraules no pot reflectir més que el biaix del moment, el lloc, el que la utilitza la paraula i el qui la rep, lògicament el mateix passa amb totes les altres paraules.
Si la paraula només ens pot contenir amb una part de la realitat, entenc que la millor manera de fer servir les paraules és explicant les diferents formes en què es pot vivenciar la confiança.
Confiança materialista
Un dels punts de vista molt estès, sempre dins de l’auto desenvolupament, és veure la confiança com assolible gràcies a una estratègia, seguint una sèrie de punts o paràmetres, on els subjectes han de dipositar la seva fe a les pròpies facultats o capacitats, allò qual per una banda afavoreix l’autoestima basada en una valoració positiva d’un mateix, i de l’altra predisposa qui utilitza la confiança d’aquesta manera a aconseguir els seus desitjos.
Aquesta forma d’entendre la confiança està basada en el materialisme fenomenològic altament individualista, on es vol tenir el control perquè duri alguna cosa o es produeixi alguna cosa, amb necessitat de control com demostra el fet de construir una estratègia, cosa que expressa una falta de confiança en el resultat, i implica por i desconfiança, justament el contrari del que es persegueix. Com deia Krishnamurti un no tem allò desconegut, sinó la fi del conegut. A més, ens hem de preguntar, si per poder tenir confiança en alguna cosa, aquesta cosa ha de tenir certa durabilitat, com és possible confiar en el material? Quan per definició és efímer i transitori. Sens dubte, aquest model de confiança ens portarà per una muntanya russa emocional, de moments d’eufòria a moments deprimits.
Confiança en Déu
Una altra forma de generar confiança és dipositant la fe en Déu, i acceptant els seus designis com a expressions de la seva saviesa. D’aquesta manera, sempre que realment s’accepti la voluntat de Déu, i no ho converteixi en una altra forma de bescanvi per aconseguir els propis desitjos, l’adepte troba alguna cosa atemporal on dipositar la confiança, i per tant una forma estable d’experimentar la confiança i la vida en general. El problema per viure dins aquest estil de confiança és justament ser capaç d’experimentar Déu, atès que, sense aquesta experiència directa, l’adepte pot centrar-se en un elenc de creences i valors preestablerts, però creure no és confiar, és delegar el por.
Confiança a través de l’experiència directa
Per acabar, una ultima manera de tenir confiança, parteix de la fe obtinguda de l’experiència directa, que resulta una realitat universal, és a dir, que és certa per a un mateix i per a tots els altres. Quan una veritat és relativa, no és una veritat. Aquesta manera d’entendre la confiança se separa del materialisme espiritual, on la realitat és allò que hom sent, encara que els altres no ho sentin així. Per tant, quan parlo d’experiència directa de la confiança, no em refereixo a un sentiment més o menys agradable que s’aconsegueix amb alguna pràctica o vivència, sinó a la connexió amb una realitat compartida per tothom que l’experimenti, és com el Dharma , és a dir la llei en què funcionen les coses de forma universal. Reflexionem o moment Perquè confiem que demà sortirà el sol?, no cal creure, simplement ho experimentem directament i com una realitat universal.
Com s’arriba a la confiança mitjançant l’experiència directa? a part d’aconseguir-ho de forma casual, allò usual és mitjançant diferents pràctiques, que facilitin la connexió amb el si mateix, que és en definitiva una expressió del Sí universal. El silenci enriquidor ens obre portes. La confiança es un lloc on impera l’amor que hi ha en tu, en comptes de la por, perquè la por asfixia l’amor. La confiança connecta amb la veritat, com confiar en una mentida? A la confiança autèntica hi ha una autoestima basada en el coneixement, no en la sobrevaloració d’un mateix. La confiança produeix exemplaritat com mostren els grans mestres de tots els temps. La confiança, practica una escolta oberta, accepta la revisió de valors i creences. I si bé connectar amb la confiança és una tasca difícil, un cop aconseguida tot ens sembla més fàcil, sense confiança el món es fa costerut.
I si necessitem un lema potser ens pot ser útil fer servir aquet del Dalai Lama “Cada dia, quan et despertis, pensa “avui em sento afortunat d’estar viu, tinc una preciosa vida humana, no la desaprofitaré”
Meditació en temps d’incertessa
“Un ocell posat en un arbre mai té por que la branca es trenqui, perquè la seva confiança no està en la branca, sinó en les seves pròpies ales.”
Sembla que vivim temps d’incertesa, en els quals cada dia apareix nova informació que no ens aporta cap coneixement, en els quals les normes canvien en hores, i no podem fer plans a un parell de setmanes vista perquè no sabem què podrem fer llavors.
La incertesa xoca frontalment amb la nostra necessitat de control, de sentir seguretat. Veiem com els nivells d’estrès i nerviosisme són cada vegada més grans entre la població, perquè no només la malaltia, sinó també aquesta constant incertesa ens connecta d’una forma primària amb la por. La nostra ment fa del control l’eina amb la qual s’enfronta a la vida, pretenent preveure i conèixer les situacions possibles per planejar i preparar-se per tota possible contingència. Aquesta capacitat ens fa sentir segurs, creure que allò extern serà d’una manera concreta i estable, ens dóna marge per construir la realitat que nosaltres volem. Al cap i a la fi, es tracta que estem projectant els nostres desitjos, treballant a poc a poc per arribar al resultat que volem, tenint en compte que les circumstàncies externes no canviessin més enllà del que pugui encaixar en els nostres plans.
La realitat és que no tenim cap control sobre el que pot succeir. Ni tan sols abans de la pandèmia érem immunes a malalties o accidents, canvis sobtats en el nostre treball o problemes en les nostres relacions personals que no esperàvem. Però preteníem que no era així, que, tot i que puntualment podia succeir una “desgràcia”, estàvem fora de perill.
En la situació actual, lo extraordinari s’ha tornat habitual, i la rapidesa amb que canvien les circumstàncies i la quantitat de directrius, de vegades poc clares, que rebem, fa que aquesta realitat que preteníem negar, es faci òbvia i impossible d’eludir. Moltes persones, acostumades a viure en aquesta construcció mental d’una falsa seguretat, estan patint grans alts i baixos emocionals, per no poder adaptar-se a aquesta situació, i no saber com gestionar la por ni desenvolupar la capacitat d’adaptació i flexibilitat necessàries per encarar la poca incidència que les nostres decisions tenen realment sobre el que succeeix.
Pretenem conduir una llanxa a motor que pot anar riu amunt si li plau, quan la veritat és que viatgem a una petita embarcació de fusta, fràgil, que ens porta inexorablement riu avall, i on el nostre màxim assoliment és saber relaxar-nos, acceptar cap a on anem i balancejar-nos suaument, des de la calma, per a dirigir-nos, potser, cap a un costat del riu més plàcid.
Per aconseguir-ho, disposem d’aquesta gran eina que és la meditació.
La meditació és una tècnica mil·lenària, utilitzada per múltiples tradicions i desenvolupada de moltes maneres diferents. Totes tenen en comú el fer-nos mirar cap a dins, i ajudar-nos a desmadejar el cabdell per començar a albirar aquesta certesa que habita dins nostre.
La pràctica habitual de la meditació ens fa aprofundir en nosaltres, veure els patrons mentals que alimenten les nostres pors, però també connectar amb el nostre potencial, i sobretot amb aquest lloc de calma a què podem acudir al mig de qualsevol huracà.
Aquest mirar cap endins, ens fa enfrontar-nos amb els enganys de la nostra ment per crear-nos falses expectatives, com el fet que podem controlar el que succeeix. Al contrari, després d’una pràctica prolongada, veurem amb claredat com tot és transitori i l’únic al que agafar-se és la nostra llum interior. Potser sembli descoratjador, però, ens el contrari, realitzar aquest fet significa deixar de dependre de res extern a nosaltres, saber que tot pot ensorrar-se al nostre voltant sense que aquesta llum s’apagui, mentre sapiguem mantenir encesa la seva flama. Per fer-ho, es tracta de no deixar-se portar per les emocions com la por o la desesperança, que, si bé tenen el seu paper i són de gran ajuda en moments de perill extrem, en el dia a dia ens paralitzen i posen un vel davant les nostres pròpies capacitats. Per això necessitem observar detingudament dins nostre, veure d’on neixen els diferents impulsos, els pensaments, i acceptar. Acceptar que les coses no seran com volem, que no hi ha res permanent, que tot pot ser perdut. Acceptar, i alhora, seguir veient la meravellosa simplicitat de la felicitat, el content interior que neix en la senzillesa de la quotidianitat, en la capacitat de gestionar aquestes situacions que no volem, i veure que aquesta petita llum interior és suficient per trencar una immensa i profunda foscor.
La meditació ens ajuda a veure cara a cara el que pretenem amagar a l’armari perquè no ens agrada, perquè ens espanta, ens dóna eines per enfrontar-ho i acceptar-ho, i un cop fet, un cop hem acceptat que no serveix de res resistir més que per trencar-se, des de la nostra nova flexibilitat, com el bambú, podrem sostenir-nos davant qualsevol vendaval. Podrem construir una nova realitat, basada ja no a l’aferrament al que coneixem, en pretendre que el nostre entorn romangui estàtic, sinó a saber adaptar-nos a allò canviant, a romandre fidels només a aquesta llum interior mentre el dinamisme extern no fa més que motivar-nos al propi canvi i al desenvolupament de les nostres capacitats. La humanitat ha passat per moments de crisi contínuament, no és una excepció ni mala sort que ens hagi tocat viure això, a tota generació li toca viure el seu repte. Depèn de cadascun de nosaltres què fer amb aquesta experiència de vida.
Alguns, que esteu passant per moments realment durs, em llegireu i pensareu que tot això és un conte, molt bonic en la teoria però que no es pot aplicar en la pràctica. Què les vostres circumstàncies són insalvables, què com aneu a acceptar l’inacceptable. No hi ha altra opció. Només podeu confiar què sou capaços.
Us dic, només proveu-ho. Trobeu un espai de silenci, a casa, encara que hagi de ser tancats en el bany, quan tots ja dormen, o al cotxe aparcats abans d’entrar a la feina. No es necessita un entorn ideal. Manteniu l’esquena recta, tanqueu els ulls i observeu la vostra pròpia respiració. A cada pensament responeu amb una connexió més profunda en la vostra respiració. Un espai infinit s’obrirà en el vostre interior, deixeu que us aculli, aquesta és la vostra llar, de la qual ningú ni res us pot privar. Sapigueu que hi és, que sempre podeu tornar a ella, i que és l’únic real i imperible.
Salut, coneixement i responsabilitat
Encara que estiguem habituats a sentir parlar de “la medicina”, el fet és que n’hi ha més d’unA.
Si observem amb atenció, la major part dels tractaments que s’utilitzen en el que vindria a ser la medicina oficial en occident es basen en el combat entre l’ens que causa la malaltia i les substàncies externes que introduïm en el nostre cos amb l’objectiu d’ eliminar aquesta causa.
En relació a la pandèmia que ens ocupa, al no conèixer que substància pot eliminar el virus, s’ha optat per fer campanya de mitjans per prevenir el contagi.
Sembla haver-se oblidat en aquest fer, que disposem de sistema immune. Sí, aquest conjunt de reaccions que el nostre cos porta a terme per defensar-se de la malaltia i que poden ser molt diferents depenent de el grau de salut previ del nostre organisme. Llavors, i si féssim servir el poder que tenim de la millor manera? I si a més d’intentar aturar el contagi, reforcem la nostra capacitat per fer front a la malaltia? Això sona molt menys aterridor que córrer a amagar-se d’ una bestiola invisible oi?
Les medicines tradicionals saben de la importància de la prevenció i la higiene, no només per evitar emmalaltir, sinó per gaudir d’ un estat òptim per a la recuperació en cas de contraure alguna malaltia. Hem vist de manera clara aquests dies, que tal importància han tingut les patologies prèvies en la gravetat d’afectació per Covid-19.
En concret la medicina tradicional xinesa, amb les seves diferents tècniques com el Shiatsu, l’acupuntura, la fitoteràpia o la dietètica, no només és capaç d’afrontar un procés patològic amb excel·lents resultats, sinó que aconsegueix millorar el que considerem l’estat d’ “absència de malaltia “i transformar-ho en autèntica salut. Aquesta salut afecta al nostre estat físic, a la capacitat d’adaptar-nos al canvi, a les agressions externes; i també a l’estat mental i psicoemocional amb el qual podem afrontar situacions inesperades i tan poc habituals com el confinament.
Hem vist que diferent ha estat aquesta etapa per a les diferents persones, d’una banda, a causa de la situació personal, familiar i econòmica de cadascun, però també depenent de la resiliència, de la salut prèvia de l’individu i de les eines al seu abast per gestionar els fets desfavorables i transformar la seva realitat.
La Medicina Tradicional Xinesa ens aporta tots aquests beneficis d’una manera senzilla, segura i efectiva. Igual que fem regularment un manteniment al nostre cotxe per no quedar-nos tirats al mig de la carretera, podem fer-ho amb nosaltres mateixos sense necessitat d’esperar a estar malalts o greument malalts per sotmetre’ns a tractaments agressius amb nombrosos i de vegades intensos efectes secundaris; o som menys importants que el nostre vehicle?
I llavors ve la següent pregunta: com saber si les teràpies que estan fora del circuit oficial, que ofereixen una dinàmica preventiva, són realment segures i efectives? És cert que sembla que han brollat múltiples “noves medicines” en els últims temps, algunes de les quals no tenen bona premsa, i podem tenir dubtes respecte a la seva fiabilitat. La realitat és que hi ha grans diferències entre les tècniques de tractament desenvolupades en el marc de medicines tradicionals com la Xinesa, amb teoria clínica, etiologies, i sistema de diagnòstic en què se sustenta des de fa segles, i les que poguessin ser fruit de la moda. En aquest sentit, una lleugera aproximació ja ens fa evident el tracte d’aquestes medicines a diferents llocs: a la Xina s’estudia amb la mateixa categoria la medicina occidental que la tradicional, i existeixen hospitals on s’apliquen les dues de manera indistinta, segons el que es consideri més convenient per al pacient. Al Japó la medicina tradicional herbal o Kampo també forma part de el sistema nacional de salut, i països com Alemanya, Suïssa o França estan introduint l’acupuntura com un tractament més.
És evidentment responsabilitat de cada un de nosaltres la pròpia salut, i encara que no tenim perquè tenir coneixements profunds sobre medicina, sí que és recomanable conèixer les diferents opcions de les que disposem. Moltes vegades el fet diferencial que fa que una societat accepti o rebutgi un sistema medicinal no és la seva eficàcia o seguretat, sinó la cosmovisió o filosofia en la qual es construeix aquesta societat.
Les visions orientals parteixen d’una cosmovisió integral i harmònica, en la qual no separen ni superposen l’ésser humà a la natura, per la qual cosa la seva medicina es basa en la recerca d’equilibri. Tendeixen també a la subtilesa i la autoobservació, de manera que trobaran abans la llavor de la malaltia, sense necessitat que aquesta floreixi i arreli abans de poder detectar-la. A més, inclouen l’ emocionalitat i la psique, que no formen una categoria a part pel que fa a la malaltia, sinó que es considera interconnectat amb la part física, i no es considera la salut mantenint al marge aquests aspectes. El que es diria medicina familiar, és a dir el coneixement sobre remeis de les persones del carrer, és també part important d’aquestes visions, que inclouen la dietètica com a pilar en el qual es construeix la salut, a l’abast de tots i fàcilment transmissible. L’aliment és en la tradició medicina, ho deien d’Hipòcrates a Confuci, i més tard Avicena.
Hi ha altres visions més paternalistes i més confortables.
D’aquesta manera, hauríem de decidir quins són els valors i principis que volem que regeixin la nostra salut. És molt còmode anar a el metge i que en 10 minuts ens recepti una càpsula miraculosa, i molt més laboriós menjar d’una manera equilibrada avui dia. Ja és una qüestió personal, que hauríem de plantejar molt seriosament i amb brutal sinceritat, pot un sistema de salut com el que tenim actualment ocupar-se realment del nostre benestar profund i real? Volem delegar aquesta responsabilitat? Tenim alguna cosa millor, més important i essencial en la que invertir el nostre temps i energia que en cuidar la nostra salut i la de la nostra família?
Quan se’m van plantejar aquestes qüestions va ser xocant per mi, però no es pot negar que és imprescindible posar en dubte la solidesa i la validesa de tot allò que s’ha construït al nostre voltant si pretenem apropar-nos el més mínim a la veritat. Podem conèixer, podem decidir amb criteri, podem fer alguna cosa millor per nosaltres mateixos que asseure’ns a esperar emmalaltir i després, de manera “pacient”, esperar que algú ens curi. Podem cuidar-nos, cuidar-nos de veritat. Té un cost, més enllà de els diners? Per descomptat, que amb gust hagués començat a pagar abans, d’haver-lo conegut.
“De forma completament natural, els detentors de poder volen suprimir la investigació” salvatge ” . La recerca sense restriccions del coneixement posseeix una llarga història de produir una indesitjada competició. Els poderosos volen una “línia segura d’investigacions” que desenvolupi tan sols aquells productes i idees que puguin ser controlats i, més important, que permetin que la major part dels beneficis redundin en els inversors interns. Malauradament, un univers a l’atzar ple de variants relatives no assegura una tal “línia segura d’investigacions” “(Frank Herbert, 1984)
Osteopatia visceral
En la pràctica de l’osteopatia un dels seus components fonamentals és la perspectiva holística a través del qual el pacient és explorat i diagnosticat. El que es tradueix en l’estudi de la patologia del pacient no solament a través de la zona dolorosa sinó també l’origen del problema que pot estar localitzat en una altra zona més o menys allunyada del cos del pacient. I per descomptat, una d’aquestes estructures que pot estar generant el problema o el dolor del pacient són les vísceres.
Vinyasa Ioga i sentir-se jove
Per explicar el Vinyasa ioga, en primer lloc, cal fer una petita introducció del que és el Ioga, comprenent la diferència que hi ha respecte a altres activitats físiques.
La tècnica Metamòrfica
Partint del principi promulgat per W.Fitzgerald sobre les zones reflexes i les seves possibles aplicacions terapèutiques, Robert St. John observant que a partir de la concepció, el zigot creixia en direcció longitudinal céfal-caudal i establint una correspondència amb la columna vertebral, elabora la teoria que certs esdeveniments generen uns registres en el raquis durant l’esmentada gestació, que actuen a tall de bloqueigs suposant una espècie de contractures psicoemocionals per al fetus, que seran una vegada neixi i durant tota la seva vida la causa de que l’organisme entri en un estat de disharmonia o fins i tot malaltia i que condicionessin la seva forma i estil de vida. Aquests bloqueigs estan transmesos de forma involuntària per mitjà de les nostres mares, durant els nou mesos que dura l’embaràs, que és quan es genera la base de la nostra estructura tant física, com mental i emocional. Dit d’una altra manera, si la nostra mare passa per un moment d’angoixa, de por, de temor o tristesa durant la nostra gestació, pot quedar imprès en nosaltres i concretament en la nostra columna vertebral. Com és lògic, després del naixement també podem adquirir registres que puguin provocar malestar i que condicionin la nostra salut, la nostra vida i la manera que ens relacionem amb el món, per a tot això serà útil i efectiu la tècnica metamòrfica.
Robert St. John aporta a la seva teoria una forma de solucionar o com a mínim minimitzar aquestes impregnacions i en conseqüència augmentar el benestar, treballant sobre les zones reflexes de la columna vertebral, en les diferents àrees, peus, mans, cap i actualment rostre i esquena, es podrà alliberar aquests estancaments.
En ser tan profundament inscrit en nosaltres, dissoldre aquests vincles suposarà una transformació. És natural pensar que si per exemple, s’ha estat vivint dins d’un patró de tristesa, en alliberar l’esmentat patró, automàticament moltes coses canviïn produint-se una metamorfosi, d’aquí el nom. Metamorfosis significa transformació, que es produeix quan es permet el natural fluir de l’energia.
No es busca doncs malalties, ni la solució d’aquestes, sinó l’alliberament d’enquistaments energètics, d’impregnacions emocionals, que en són la causa. La Metamòrfica no tracta la malaltia, sinó a la persona, en una recerca de despertar la seva força vital . El seu efecte és potent i ha de deixar-se al receptor temps per assumir els canvis que pot provocar en ell i en el seu entorn. La regularitat del tractament serà doncs variable, en funció del que ocorri i com ocorri.
El que rep aquesta tècnica ha d’estar disposat cap a l’aprenentatge, cap al coneixement de si mateix, és a dir a escoltar els missatges que sorgiran en alliberar els nusos que en ell es troben gravats. Això no implica que calgui existir una predisposició per part del pacient respecte a la seva recuperació o sanció, de fet això no té perquè ajudar, ja que el Massatge Metamòrfic no actua de forma lineal i harmonitzar i això pot produir-se de forma diferent a l’esperada pel subjecte.
Robert St. John va començar a utilitzar aquesta tècnica específicament en nens afectats per malalties mentals, l’experiència mostra que aquesta tècnica és molt més efectiva en nens que en adults, podent aplicar-se fins i tot en nounats, això no vol dir que en adults no sigui útil, sinó que la velocitat en la qual funciona aquesta teràpia en nens és més ràpida que en adults. S’utilitza per ajudar en la síndrome de Down, en autisme i problemes d’aprenentatge. Un altre exemple és durant l’embaràs, el que permetrà alliberar a la mare i al futur beu dels nusos i de la seva possible transmissió. La Metamòrfica està indicada per a totes les edats, especialment per a aquelles persones que es troben en estats d’estrès, depressió i ansietat. Alguns terapeutes la consideren molt útil per facilitar el trànsit en el cas de malalts terminals
És un sistema útil, ràpid, senzill d’aprendre i agradable de rebre permetent treballar qüestions veritablement difícils d’incloure en altres línies terapèutiques, per la qual cosa es conforma com una excel·lent teràpia complementària.
Els beneficis del Mindfulness dins dels processos de Coaching Personal
En aquest article explicarem els beneficis de combinar el Mindfulness i les teràpies del cos dins dels processos de Coaching Ontològic/Personal, amb la finalitat de descobrir-nos a nosaltres mateixos i mateixes en un procés d’autoconeixement i de desenvolupament personal.
La teràpia de l’acupuntura enfront de l’ansietat
La visió oriental de la salut és molt diferent a l’occidental. Per a ella, tot és dinàmic, és una xarxa d’interrelacions, que constantment reajusta tots els components per trobar l’equilibri natural. Les patologies, són símptomes que un subjecte pateix i que només tenen sentit en relació al propi subjecte, i …
El Ioga, la ciència de l’autoconeixement
En el següent article podràs llegir una breu definició del que es pot entendre per ioga, i el que implica la realització de les seves practiques.